El Gran Gisbert

És difícil imaginar qui devia ser el responsable de triar el cap de llista d’ERC per Barcelona a les eleccions generals del 20-D, però és segur que no devia pensar que oferiria al públic tants de moments d’angúnia. En un moment en què la majoria de polítics, ja siguin de la vella escola com de la nova fornada, tenen una solvència intel·lectual més que notable, en què la seva formació dialèctica va més enllà de la proclama de consignes, no deixa de sorprendre que Gabriel Rufián hagi acceptat participar en una cursa que no és la seva. S’entén que els responsables d’elaborar les llistes d’ERC hagin sucumbit a la fascinació que irradia la seva cursileria melancòlica —perquè potser és la marca del partit—, potser convé que Oriol Junqueras quedi tapat rere la força i la contundència dels no-arguments que Rufián escampa durant la campanya, però el que no se sabia era que un partit polític fos capaç de sacrificar un home a canvi d’uns vots. No se sap de quina manera pot dormir Gabriel Rufián després d’una jornada agònica on l’únic que ha aconseguit forjar són uns moments memorables de vergonya aliena, però cal una dosi important de misericòrdia per no apenar-se quan se sap que l’endemà ha de patir el mateix viacrucis d’entrevistes, mítings, debats. Potser són els seus moments de glòria vital, però poc servei fa al pensament polític.

A Juguetes rotos (1966), Manuel Summers filmava uns personatges que havien sigut molt populars en una altra època i que a la seva vellesa ja eren del tot oblidats. El documental s’obria amb la figura del Gran Gisbert, un cantant de cabaret que aleshores tenia més de 80 anys i que, a la Bodega Bohemia, continuava oferint els números de transvestisme que l’havien fet famós durant la seva joventut: dalt l’escenari vestia amb tot l’esplendor de les actrius de més glamur i cantava les cançons que havien popularitzat molts d’anys enrere les cupletistes de moda. A la pel·lícula també hi sortien boxejadors sonats que ja no poden ni verbalitzar una frase, un futbolista d’elit que passa els seus últims anys en un asil sense que ningú recordi les seves proeses en els camps de futbol, i toreros malalts i invàlids que ja han dilapidat la fortuna acumulada durant els seus anys de glòria.

Manuel Summers narra els processos d’envelliment i oblit d’uns personatges que havien sigut molt populars, i si la pel·lícula entristeix tant és perquè ve a constatar la col·lisió que es produeix quan es contempla l’estat ruïnós d’unes persones que, temps enrere, havien assolit el caràcter d’un mite: quan ja no s’és el dipositari de les aspiracions vitals d’una societat, després del moment efímer de fama, és inevitable que se l’arraconi com un joguet trencat.