Nadal a ciutat

El Circ Raluy s’ha instal·lat al Port Vell, davant del palau de Correus. Cada cop més, les atraccions com aquesta, atès l’imparable progrés de la ciutat cap a tot allò comercial, s’assemblen més a una instal·lació o a una performance artística que a cap altra cosa. Això pot semblar una ximpleria, però ¿què és sinó una instal·lació, el nou pessebre laic de la plaça de Sant Jaume? Una bona idea, però degradada per la seva execució impròpia d’un lloc i unes dates com aquestes. Una instal·lació que reprodueix quatre grans llibres infantils de manera massa explícita, quan en realitat es podrien imaginar sense gaire esforç. Quatre peces sense matisos, amb darreres que s’hauria pogut evitar, igual que el circuit obligat de visita, que l’empitjora en tenir un únic punt de “lectura”.

Al seu costat el Raluy resulta fantàstic, amb el seu envelat al centre. Està envoltat per una corona de camions i vagons d’una altra època, i també rulots, com un vestigi d’un altre temps, que semblen guardar l’envelat il·luminat amb bombetes i aconsegueix fer més Nadal que moltes de les il·luminacions dels carrers barcelonins. Un recinte que suggereix una estranya informalitat. La seva forma té un aire similar a altres coses dels temps actuals, l’aire que han adquirit les assemblees i reunions als llocs i solars buits ocupats de les ciutats, clarament marcats per l’estètica post-15-M. Són la forma de la reunió per excel·lència, cercles al voltant de l’espai buit en el qual es desenvolupa l’esdeveniment. La forma primitiva de la reunió, el gest al voltant del foc o del sacrifici, el parlament sense tribuna, el circ. Tota la informalitat exterior, tot l’aire de provisionalitat i d’improvisació d’aquest “campament”, es dissipa en entrar-hi i ens mostra el seu espai envellutat i il·luminat com una sala de ball. És el predomini de l’interior per excel·lència, la recompensa final.

El Nadal té aquestes sorpreses, que transformen l’espai de la ciutat, pessebres, llums, fires o circs. Aquestes darreres m’agraden perquè semblen resistir a la fal·lera de la moda i l’obsessió del canvi dictat per decret. Els llums de Nadal al carrer, cada cop amb menys paraules amb algun sentit i reduïdes a convenis, són una contradicció flagrant en la nova Barcelona escollida Ciutat de la Literatura per la Unesco. Un fet que equipara aquest organisme amb la Guia Michelin i les ciutats amb restaurants amb estrelles. L’afirmació: “Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”, que va estar escrita amb bombetes sobre el carrer del Carme fa dos anys en una celebrada instal·lació de Pere Jaume, ens ve al cap en veure les onomatopeies de la Gran Via, les mateixes de l’any passat, tan poc literàries, tan poc creatives, i que clarament diuen que “no podem canviar-les”. Tampoc ajuden a ser capital literària les caricatures de cares penjades a la Rambla, que demostren que tal vegada un altre any seria millor encarregar la il·luminació als poetes, que almenys ens regalarien paraules amb sentit i no cares que no volen dir res, per més que ens diguin que estan “plenes de color, naturalesa i alegria, i de la qual tots en formem part”, com han afirmat els promotors.

El Circ Raluy i la Fira de Santa Llúcia —il·luminada de manera gens apropiada, i que fa la impressió d’haver revifat modestament, amb les seves velles parades que mostren arrenglerats els ingredients per muntar el pessebre— semblen uns inspiradors anacronismes que no té cap interès pensar a renovar-los, més del que ells mateixos es renovin cada any. Som nosaltres els que els renovem en veure’ls des del punt de vista actual, un punt de vista “informat” per les coses que ens envolten. Per avançar-me a aquells que ho pensaran, diria que és estèril la discussió sobre la nostàlgia perquè aquesta no és la qüestió. No sentim nostàlgia perquè són nous, igual que és nova la nostra mirada. Bon Nadal!