Una legislatura (gairebé) constituent

Per primera vegada des del 1978 l'aritmètica parlamentària pot empènyer a crear, en aquest proper mandat, una ponència al Congrés que estudiï una àmplia reforma constitucional i, finalment, fins i tot pot acabar la legislatura amb la convocatòria d'un referèndum per a la següent. Així serà si a les eleccions del 20-D es compleixen les previsions de les enquestes i si els partits engeguen els seus programes.

Totes les formacions que, previsiblement, estaran representades al proper Congrés, excepte el PP, porten als seus programes reformes de la Constitució i, en la majoria dels casos, de profunditat; és a dir, de les que exigeixen dissolució posterior de les Corts i referèndum. I, si es compleixen els resultats de les enquestes, és possible que el PP i el PSOE ja no aconsegueixin junts els 210 diputats que marquen la majoria precisa per a grans decisions com la reforma constitucional. Necessitarien altres partits per primera vegada.

A més, grups com Podem tindran capacitat per forçar en tot cas la celebració d'un referèndum, encara que es tracti d'una reforma senzilla.

L'acidentada història d'Espanya ha fet que totes les constitucions hagin estat derogades i mai reformades. Fins al moment, la del 1978 només ha estat retocada en dues ocasions, per la via ràpida i senzilla i perquè així va ser imposat des d'Europa. Es va fer el 1992 per permetre el vot de comunitaris en eleccions municipals i el 2011 per incloure el pagament del deute a l'article 135. La segona la van fer sols el PP i el PSOE, una situació que podria ser impossible aritmèticament aquesta propera legislatura.

Més del 60% dels electors actuals no va tenir ocasió de votar la Constitució del 1978, la qual cosa pot explicar part del distanciament ciutadà de la Llei Fonamental. Alberto Garzón (IU) va citar ahir Thomas Jefferson i la seva reflexió que cada generació mereix una Constitució perquè les lleis fonamentals “expiren naturalment al cap de 19 anys”.

L'únic intent seriós de reforma va ser el de José Luis Rodríguez Zapatero, que el 2004 va arribar a demanar informe al Consell d'Estat sobre quatre canvis limitats: reforma del Senat, introduir el nom de les comunitats autònomes, fer referència a Europa i eliminar la preeminència de l'home en la successió de la Corona.

El Govern del PSOE no va seguir endavant entre altres coses per l'oposició del PP a aquestes modificacions. Aquest estiu, Mariano Rajoy va rectificar i va considerar raonables aquestes propostes i l'informe de Francisco Rubio Llorente, president llavors del Consell d'Estat, però va deixar en suspens la futura reforma.

Aquesta posició del PP no és inamovible. Ministres com José Manuel García-Margallo i Rafael Catalá han defensat obertament la possibilitat de reforma. Fins i tot, en una convenció celebrada el desembre del 2006 i organitzada per l'ara vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, el PP (llavors a l'oposició) va arribar a defensar fins a una desena de reformes constitucionals. Passat aquest acte no se'n va tornar a parlar més.

Responsables del PSOE, Ciutadans i Podem asseguren que en iniciar la legislatura demanaran al Congrés la creació d'una ponència constitucional que treballi en la reforma. El PP ja no podrà bloquejar la iniciativa perquè, segons el reglament, aquestes peticions han d'estar subscrites “per dos Grups Parlamentaris o per una cinquena part dels diputats (70 escons)”. Per exemple, Podem i Ciutadans ja podran unir forces per engegar el procediment. Aquesta ponència treballaria amb el mateix esquema que la que va elaborar la del 1978 i en la qual hi van participar els coneguts com a “pares de la Constitució”.

Tots els partits parlen de la necessitat de buscar el mateix consens que llavors, tot i que el PP (llavors AP) no va donar suport el 1978 al Títol VIII, el referit a l'organització territorial. La necessitat d'aquest consens és, de fet, la barrera rere la qual s'ha protegit sempre Rajoy per frenar qualsevol intent de reforma. Al final dels treballs, la reforma pot seguir dos camins: reforma senzilla o agreujada. La primera s'aprovaria amb majoria de tres cinquens de cadascuna de les Cambres (210 diputats), tal com es va fer amb els dos canvis puntuals del 1992 i el 2011.

No obstant això, la mateixa Constitució estableix que, malgrat que es faci una reforma senzilla, “serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació quan així ho sol·licitin, dins dels quinze dies següents a la seva aprovació, una desena part dels membres de qualsevol de les Cambres”. És a dir, si Podem arriba a 35 diputats tindrà capacitat per forçar aquesta consulta després del procés de reforma, cosa que ningú va poder fer per falta d'escons quan es va canviar l'article 135.

Si la reforma afecta drets fonamentals o a capítols essencials com la sobirania nacional, la unitat d'Espanya o la monarquia, llavors caldria el referèndum, prèvia dissolució de les Corts i celebració d'eleccions. En aquest cas la majoria necessària és de dos terços, és a dir, 234 diputats i, per tant, és molt possible que el PP tingui capacitat per vetar la reforma.

PSOE, Ciutadans i Podemos coincideixen només en la seva proposta de reforma a actualitzar el capítol de drets, encara que discrepen notablement pel que fa al disseny territorial i l'institucional, inclòs el Senat. Les seves propostes suposen reforma agreujada amb referèndum. Podem ha deixat la seva idea del procés constituent, però manté la idea d'una reforma profunda. El mateix Pablo Iglesias va utilitzar el debat d'EL PAÍS una expressió molt gràfica: “Gràcies, 1978; hola, 2016”.

Sumats els articles que podrien veure's afectats pels programes de PSOE, Podem i Ciutadans, el resultat és que el debat en aquesta hipotètica reforma afectaria almenys mig centenar d'articles (d'un total de 169); és a dir, seria un procés gairebé constituent.

S'afegeixen els anomenats articles morts, és a dir, els que ja no tenen sentit com els que fan referència a la creació de les comunitats autònomes que es van engegar el 1978.