Luis Enrique prolonga la idea

Amb Johan Cruyff va arribar l'abecedari modern del Barça. El tècnic va entremesclar el futbol que havia après de Rinus Michels –a l’Ajax, a la Taronja Mecànica holandesa i fins i tot de blaugrana– amb les seves pròpies idees per formar un equip que es va distingir tant per la seva facilitat per concebre la jugada com per la velocitat amb què l'executava. Donava al migcampista únic la potestat de configurar el joc al mateix temps que reclamava obrir el camp amb els extrems i definir-se amb la possessió.

Louis Van Gaal va allargar en certs aspectes la fórmula, Frank Rijkaard va recuperar l'essència després d'àrids anys de joc i títols, i Pep Guardiola va fer un pas endavant definitiu perquè des de llavors hi ha una premissa en les successives àrees esportives del Barça. “El tècnic ha d'estar familiaritzat amb la forma de jugar blaugrana”, expliquen els que van estar amb Pep i també als inicis de Luis Enrique, “i amb Martino això no va passar”.

“Luis Enrique ha aconseguit que sigui un exercici d’amor a la samarreta”, diu Arrigo Sacchi

Disconforme amb el convencionalisme i obsessionat que el joc evolucioni millor, Guardiola va subratllar que l'assetjament al rival es fa en camp aliè, a l'àrea no s'hi ha de ser sinó que s'hi apareix, el futbol és dels migcampistes i, sobretot, l'equip ha d'acomodar-se a Messi en la mateixa mesura que la Pulga s'acomodi a l'equip. I Luis Enrique, amb matisos i amb més verticalitat, ha donat continuïtat a la idea cruyffista i al mètode guardiolista per crear un Barça demolidor. Tot un èxit que expressa que el model és capaç de sobreviure al pas de presidents i entrenadors, també a les crisis institucionals.

La continuïtat de l'espècie. Encara que al principi del curs anterior el Barça es definia a la contra, amb el temps va recobrar la paciència en la composició per aconseguir un futbol de saló que li va valer tres títols. Arribats a aquest novembre, l'equip manté el virtuosisme en el joc, com va demostrar contra el Madrid i el Roma, també dissabte contra la Reial. “Triomfar després de Guardiola no era fàcil i Luis Enrique, que entén la idea del Barça, està fent una gran feina. Ha fet que tots comprenguin que l’àmbit col·lectiu va abans de l'individual i que sigui un exercici d'amor a la samarreta”, exposa Arrigo Sacchi, creador del gran Milan de final dels vuitanta i principi dels noranta. “Amb Luis Enrique segueix l'essència”, diu Charly Rexach, ajudant de Cruyff en el Dream Team; “el nostre futbol, potser perquè havíem estat davanters, era més directe i vertical que el de Guardiola, que com a bon migcampista anteposava el control. I en Luis ha trobat el terme mitjà”.

“Sorprèn en arribar abans a la porteria contrària”, exposa Laureano Ruiz

També opina Laureano Ruiz, introductor del rondo a Can Barça en la dècada dels setanta i admirador també de l'Hongria dels cinquanta. “M'agrada la possessió, però cal aprofitar els moments: de vegades cal tocar per penetrar en un rival que es tanca enrere, i d’altres, cal accelerar el joc per enxampar-lo desprevingut. Això és el que fa Luis Enrique”. Així ho veu el primer 4 de Cruyff, Luis Milla, entrenador del Lugo: “Ha donat continuïtat a la filosofia de Cruyff. Dóna importància a la base, a tenir la iniciativa, donant protagonisme als de dalt, creant més espais i transicions ràpides. En Pep era més combinatiu, volia mastegar les jugades”. I s’hi suma Xabier Azkargorta, tècnic espanyol que ha dirigit, entre d’altres, les seleccions de Xile i Bolívia, a més d'entrenar equips de Mèxic, Japó i ara l’Oriente Petrolero bolivià: “Ha sabut evolucionar els fonaments. Cruyff ja va explicar que els sistemes són el punt de partida per jugar i Guardiola… És que si analitzes un partit del Bayern no saps quin sistema aplica! A més, el Barça fa molts anys que actua amb les idees de trencar línia de passada, tocar i oferir-se, i posar la pausa amb la possessió i accelerar el ritme quan perd la pilota quan el que és normal és el contrari”.

Pressió i verticalitat. La proposta de Cruyff admetia una concessió en el joc: igualar el nombre de defenses amb el dels davanters adversaris, una argúcia que tendia a aconseguir que els pitjors del seu equip anul·lessin els millors del rival perquè decidissin els bons de debò. Es basava en l'atac, al mateix temps que Guardiola defensava per atacar amb la pressió a dalt configurada a través del repartiment posicional i l'esforç col·lectiu. “Per mi Luis Enrique no ha evolucionat la idea de l'assetjament en camp contrari, sinó que manté la filosofia instaurada”, diu Laureano. “Aquesta pressió ja queda a prop de la d’en Pep, encara que li falta una mica”, assenyala Sacchi. “Això és perquè Luis Enrique ha aportat caràcter i agressivitat”, afirma Rexach.

“Sense la capacitat de sorpresa, estem morts", reflexionava Guardiola. I per Luis Enrique el desconcert arriba al contraatac. “Sorprèn en arribar abans a la porteria”, indica Laureano Ruiz. “S'ha guanyat en verticalitat gràcies als jugadors que té”, assegura Sacchi. I intervé Milla: “Els entrenadors estem per adaptar-nos i ell busca connectar els de dalt”. I Azkargorta, repeteix: “Luis Enrique ha donat organització dins de la llibertat. No és una contradicció perquè cada jugador té una missió, però la desenvolupa amb llibertat i capacitat de prendre decisions”.

Amo del galliner. Quan es va fitxar Neymar, Cruyff va advertir del perill que hi havia a “tenir dos galls al mateix corral”. Una teoria que va descartar Luis Enrique, que volia els millors en el seu equip perquè ja s'encarregaria de “posar-los a lloc”. I resulta que Neymar va homenatjar el 10 sense posar en dubte l'estatus de cadascun. El mateix ha fet Luis Suárez, que ha congeniat amb tots dos dins i fora del camp i que va aconseguir, entre altres coses, que Leo es reconvertís per tercera vegada en la seva carrera i se situés a la banda amb l'aquiescència del tècnic. “L'entrenador que és capaç que en el seu vestidor hi hagi harmonia i bon ambient, té molta feina feta. I més al Madrid i al Barça, on és complicat gestionar egos de tant nivell”, explica Milla. “Els tres han comprès que no és un esport individual. I Luis Enrique ha fet una feina molt important pel que fa a didàctica”. Rexach afegeix: “Un bon entrenador ha de dominar el galliner. Crec que al Manchester City i el PSG, per exemple, això no passa perquè hi ha grans jugadors però fa la sensació que cadascun va pel seu compte”.

Laureano Ruiz posa un exemple de la seva època. “Al Madrid, Didí i Di Stéfano van compartir vestidor però el primer era suplent perquè feia el mateix que el segon. Al Barça és diferent perquè els tres es complementen”. Afegeix Azkargorta: “Hi ha molt mèrit de Luis Enrique, però també és qüestió de caràcters. Ibrahimovic, per exemple, no creia en això”. I s’hi torna a sumar Sacchi: “Espero que pel bé del futbol, aquest equip pugui continuar amb aquesta generositat i voluntat de divertir-se i divertir”. Una sentència que es va veure reflectida contra el Roma, atès que fins i tot en el sisè gol tots els jugadors es van abraçar.