A la recta final

Ha arribat el moment de descobrir si entre els candidats a la Moncloa hi ha algun especialista en victòries per velocitat en la recta final de la competició. Ja no val la campanya preelectoral amb peus de plom que teníem fins ara, neutralitzada en part per la necessitat del debat sobre la manera de respondre als assots terroristes. Queda molt poc temps per fer un esprint: només tres setmanes fins al 20-D. La situació és molt indecisa a causa de l'empat tancat que es presenta en les intencions de vot per a tres forces polítiques, PP, PSOE i Ciutadans, amb Podem una mica enrere, però de cap manera fora de la carrera electoral. Així es desprèn del sondeig de Metroscopia publicat avui per EL PAÍS, que certifica un canvi espectacular respecte a la situació preelectoral registrada als comicis generals de 2011.

Espanya està a punt d'inaugurar una nova fase política. Algunes mentalitats clàssiques es poden veure descol·locades en relació amb una configuració que no s'havia vist mai com a possible. La pluralitat obre pas al quadripartidisme, cosa que modifica necessàriament la manera de resoldre els problemes de la vida pública. Les capacitats de negociació i de pacte seran molt més valorades que la imposició, la tossuderia i l'esperit d'enfrontament. En aquest context, el PP i Podem haurien de prendre nota del rebuig que aquestes actituds susciten en el conjunt de la població.

La formació del futur Govern pot dependre estretament de la capacitat d'aconseguir acords postelectorales. I abans que arribi aquest moment cal empènyer els reticents perquè es defineixin sobre qüestions clau, perquè el canvi de sistema de partits es produeix en ple desafiament terrorista i amb una coalició internacional en inicis contra el gihadisme, més l'independentisme català al fons de l'escenari. Sobretot això els ciutadans necessiten saber què pensen els polítics que aspiren a dirigir-los.

En teoria, el partit més votat estarà més ben situat o més legitimat per conduir les negociacions destinades a il·luminar un nou Govern el 2016. Que es compleixi aquesta condició, és a dir, que efectivament hi hagi un partit clarament amb més suport, exigeix que algun se'n desenganxi nítidament. Saltarà per l'aire el tòpic que les campanyes electorals mouen pocs vots. En les circumstàncies en què es troba el cos electoral, tot indica que la campanya exercirà un paper molt més decisiu que mai per determinar el veredicte de les urnes.

Hi ha ganes de votar, i això va en contra de les campanyes amb sordina o de la temptació d'amagar-se en la no-campanya. És l'hora de les propostes i dels programes; també, de posar a prova la credibilitat de qui els explica. La vaguetat no és el terreny en què s'esperen candidats que seran escrutats amb lupa, ni els que en tenen prou de refugiar-se en espais televisius d'entreteniment en què compleixen el paper de personatges famosos, més que d'aspirants al màxim poder polític. Els ciutadans esperen propostes i que els candidats demostrin que els compromisos electorals són realistes i no voluntarismes impossibles d'aplicar o finançar.