Per un nou procés

El procés independentista, tal com el coneixíem i l'havíem descrit, s'ha esgotat. Fins ara ha funcionat raonablement bé, ha servit per augmentar el nombre d'independentistes i el seu nivell de compromís. Dos milions de persones votarien a favor d'una república catalana. I creixent. Les xarxes socials, les manifestacions i les diverses conteses electorals han aconseguit una cosa que semblava impossible. L'independentisme s'ha explicat, s'ha reconegut i s'ha examinat a si mateix. L'han posat a prova amb amenaces, denúncies i judicis i n'ha sortit reforçat, però aquesta fase ja està superada i no donarà gaire més de si.

El cicle s'ha completat, tots els partits que avui es declaren independentistes han actuat com un llast. Ho ha fet i ho ha fet fer Convergència, que era el que ho tenia més difícil, però a data d'avui, ningú pot dir que no hagi anat complint els seus compromisos. Esquerra va ficar la pota amb el 9-N d'una manera tan evident com ara ho ha fet la CUP.

En el canvi de papers, Oriol Junqueras agafa el relleu de la responsabilitat i intel·ligència que en el seu moment va mostrar David Fernàndez. El procés ha hagut de traginar les estafes de Convergència (les d'Unió estan perdonats per pura submissió), la imperícia d'Esquerra i avui, les marcianades de la CUP. Ja ningú està lliure de culpa i ningú pot tirar la primera pedra, entre altres coses perquè això és el que s'espera d'ells més enllà dels Monegros.

A partir d'ara, l'independentisme faria bé de deixar de buscar-se les culpes perquè les trobarà totes. Les que té i les que els mitjans i els poders de l'Estat estaran encantats d'assenyalar-li. Estem a cinquè de procés i ja anem per a llicenciats, o hi ha una coordinació constant entre partits, entitats i institucions o aquestes pujades i baixades de tensió acabaran sent un veritable problema. Quan mirem enrere veiem que s'han saltat els obstacles però el 20-D està molt a la vora, les primeres citacions judicials han arribat i l'hivern serà molt dur.

D'ara endavant els partits no haurien d'equivocar-se dirigint-se només a la seva parròquia. Primer perquè la volatilitat del vot és elevada i segon perquè hi ha cert aire de família que implica solidaritat i reciprocitat. La pressió que arribarà de Madrid serà tan forta que serà millor que deixem de preguntar-nos qui votarà què si al final serveix per avançar cap a la independència. Potser, en un futur seria bo calibrar la rigidesa de les promeses i les proclames, que actuen com el lobby del petroli als Estats Units. Els presidents dels cinquanta i seixanta solien dir que no podien guanyar sense ells però que després resultava impossible governar amb ells.

Preguntar-te si Mas suma o resta no té cap sentit quan llegeixes algunes de les 54 condicions innegociables de la CUP. Després de convèncer els jubilats que la seva pensió no corre perill, llegir que cal sortir de la Unió Europea no sé jo si suma o resta. I és que potser algun dels vots que va pujar la CUP vénen d'aquesta abraçada tan criticada, sobretot, per l'unionisme. Potser el qui no és tan important i sí que ho són el què, el com i el quan. Potser es tracta de presentar 54 propostes i no 54 condicions irrenunciables. Potser no es tracta de complir promeses sinó de prometre el que es pot complir. Potser la retòrica de míting s'ha convertit en una cotilla.

El pas del municipalisme a la política nacional catalana té riscos per a la CUP. El treball i la servitud voluntària d'ERC li pot passar factura i Convergència està patint una metamorfosi que veurem en què queda, però l'independentisme té una salut de ferro. I perquè segueixi així necessitem una Convergència neta, una ERC competent, una CUP flexible i permeable i, sobretot, unes regles de joc, màxims comuns denominadors i mínims comuns múltiples. Un espai nou on representants dels tres partits puguin evitar-nos la vergonya a la qual ens sotmeten cada cert temps.

No es pot seguir ja a cop de manifestació ni de signatures històriques. Els fets són més necessaris que mai i els fets necessiten acords a llarg termini. La resta no és política. No és ni teatre: és pura comèdia.

Francesc Serés és escriptor.