El procés independentista es viu a milers de quilòmetres de Catalunya

L’expectació pel procés independentista es contagia als catalans que viuen a milers de quilòmetres de la terra que els va veure néixer. N’hi ha gairebé 200.000 que han emigrat. Molts pensen tornar algun dia a Catalunya, una temporada o per tornar-s’hi a instal·lar. I no descarten aterrar en un nou país independent.

Óscar Pardo és un d'ells. Aquest jove barceloní de 22 anys es defineix com un “enamorat de Catalunya” i de la seva ciutat natal. Des de fa pocs mesos viu a l'australiana Cairns, on va decidir emigrar amb la seva parella quan van acabar la carrera. La desocupació i els baixos salaris a Espanya van contribuir a la decisió. Aquest jove, que troba a faltar esmorzar “pa amb tomàquet”, viu el procés sobiranista “amb esperança i expectació”. “A Austràlia la gent no entén que el Govern espanyol no permeti un referèndum com l'escocès”, afirma.

“No crec que la independència sigui un procés radical, sinó més aviat pragmàtic, i en això els catalans sempre anteposem el seny”. “Ara una majoria hi dóna suport, no per tocar els nassos al PP o a Rajoy, sinó perquè de debò creiem que és un projecte factible, esperançador i positiu per al poble català”.

L'independentisme s'imposa entre els catalans emigrats. Uns 15.000 van votar des de l'exterior en les últimes eleccions autonòmiques. Els partits independentistes Junts pel Sí i la CUP van obtenir un 63,73% d'aquests sufragis.

“No sóc indepe”, comenta amb un lleu accent mexicà Sabrina García, de 36 anys, “però no em crec res del que diu TVE”. Originària de Granollers, viu a Guadalajara (Mèxic) amb el seu marit i la seva filla des de fa sis anys. Van emigrar perquè estaven cansats de la seva rutina laboral. Ella és especialista en relacions laborals i ell, enginyer electrònic. Per subsistir treballaven tota la setmana, e dilluns a diumenge. Volien canviar de vida i van decidir intentar-ho Guadalajara, on ara tenen una empresa.

Els agrada prendre cava de tant en tant, encara que allà “el preu és desorbitat” perquè pot multiplicar-se per deu. Participen en reunions amb altres emigrants catalans i amb persones d'altres comunitats mediterrànies. Reconeix que el tema de l'independentisme és millor no tocar-ho: els ànims “es crispen”.

García entén que molts catalans estiguin a favor de la independència. “A Espanya molta gent no ens estima”. En altres regions espanyoles ha arribat a sentir-se rebutjada per ser catalana. Fins i tot a Mèxic. “No seràs independentista? Perquè si ho ets, aquí no et volem”, li van etzibar quan va anar a un restaurant madrileny en aquest país. “Jo només vinc a menjar uns callos”, va respondre.

La meva parella és de Baviera i totes aquestes coses li semblen quimeres de bojos del sud”

Aquesta emigrant explica que ningú a Mèxic entén per què part dels catalans volen la secessió d'Espanya. “Aquí tothom està molt orgullós del seu país i de la seva bandera”, i això “fa una mica d'enveja”, confessa. En preguntar-li si veu factible que, si algun dia torna a Catalunya, aterri en una nova república independent se li posen “els pèls de punta”. “Són sentiments oposats”, precisa.

“Bojos del sud”

Marc Llop, original de Mollerussa (Lleida), és a Berlín des del 2001. Va anar-hi a estudiar un màster en economia i s’hi va quedar. Treballa a la companyia aèria de la ciutat. La seva família es compon de l’Elke, la seva parella, i les seves dues filles.

Llop segueix per Internet cada pas del procés independentista, encara que el viu “amb menys ressò mediàtic que a casa, on la premsa sembla una olla de pressió”. Es relacionen amb més famílies catalanes a Berlín a través de la Casa de Catalunya. Diu que no s’“atreviria a parlar de tensió” quan surt el tema de la independència. “Això sí, l'expectació la vivim fortament. Els debats són animats entre cupaires i juntspelsiistes. Ens ho passem bomba fent càbales sobre com es desenvoluparà el procés”.

Sort que Escòcia va obrir la veda, ara és més fàcil que ens entenguin”

Explica que la seva parella “és de Baviera i que totes aquestes coses li semblen quimeres de bojos del sud”. Als alemanys “els costa entendre que algú es plantegi formar un nou país tenint ja a la UE. Sort que Escòcia va obrir la veda l'any passat. Ara és més fàcil entaular conversa sobre aquest tema i arribar que l’entenguin. No ho és que et donin la raó però, almenys, pots aconseguir que t'entenguin”.

Tenen la vida “muntada a Alemanya” i no planegen tornar a Catalunya a curt termini. Però en preguntar-li si creu que algun dia podrien tornar i trobar un Estat català respon que “sí, possible sí que ho és”.

A la República Centreafricana les notícies sobre el procés independentista “arriben amb comptagotes” a Blanca Hormaechea, nascuda a l'Hospitalet de Llobregat fa 26 anys. “Internet funciona molt malament” en aquest país assolat per un conflicte i amb desenes de milers de desplaçats interns, pels quals treballa aquesta catalana en una ONG. Explica que quan algú coneix el seu origen, “surt el tema de l'independentisme”.

“És interessant explicar-ho als centreafricans, perquè viuen en un context radicalment diferent i gairebé només coneixen Catalunya pel Barça”, explica. No sap si tornarà. Però afegeix que “passi el que passi, espero que no deixem de banda els problemes actuals de la societat catalana que compartim no només amb Espanya i Europa, sinó amb la resta del món”.