L’art d’empitjorar les coses

Fa dos anys era imprevisible que la deterioració i el contrasentit de la qüestió catalana arribessin tan lluny, però ara tot és previsible com, per exemple, que Carme Forcadell presideixi el Parlament, que es presentés una proposta de resolució independentista, que PP i C’s demanessin la suspensió del ple per iniciar la seqüència independentista i també la decisió del Tribunal Constitucional de no suspendre cautelarment el ple de dilluns. Té lògica que el Constitucional argumenti que, en cas que es faci una resolució il·legal, llavors haurà arribat el moment d'anul·lar-la. Mentrestant, el reflux cívic és constatable. No pocs ciutadans que van creure idealment en la Catalunya independent pensen ara que el Parlament de Catalunya no és una llançadora de míssils, que gran part del que està fent Artur Mas no té cap més objectiu que mantenir-se en el poder sigui al preu que sigui i que les vies de fuita sobre les quals s'està especulant parteixen d'una política concebuda com l'art d'empitjorar les coses.

Concretament, té components d'alienació el sistema tetrarca de govern que s'insinua en les especulacions d'un pacte pel qual la CUP, malgrat les seves aparents reticències, estigui disposat a donar-li la presidència a Artur Mas sempre que els seus poders –com els d'una reina mare– quedin limitats per un executiu amb tres vicepresidents, eminentment Oriol Junqueras pilotant l'economia de la Generalitat. A saber, com pagarà els farmacèutics o amb quin tarannà rebrà els inversors estrangers si la CUP exigeix posar fi a l'euro. Un govern de quartet accentuaria la descomposició política de Catalunya i l'actual moment involutiu, per contrast dramàtic amb la vitalitat econòmica i social de cada dia. Els historiadors recuperen la figura dels tetrarques que compartien el poder en l'Imperi romà des dels temps de Dioclecià, creador de la fórmula i que va saber aprofitar-la amb astúcia. Si Dioclecià va concebre la tetrarquia per parar els perses, l'aportació de la CUP té el propòsit de desacatar la norma i trencar amb el poc que queda del fair play després de les primeres actuacions de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. És clar que un Dioclecià apostant per resistir davant de l'Imperi persa no és comparable a Artur Mas acceptant tant desmembrament del poder per, preservant-lo encara que sigui en format mínim, obrir a Catalunya les portes de món deixant enrere els seus llargs segles d'existència com a part d'Espanya i, per tant, la seva permanència a la Unió Europea.

L’aportació de la CUP desacata la norma i trenca amb el poc que queda del fair play després de les primeres actuacions de Forcadell com a presidenta del Parlament

La rumorologia perfila la tetrarquia com un organigrama de poder executiu en què Artur Mas tindria una presidència simbòlica –el que a França es diu inaugurar exposicions de crisantems– i hi hauria tres vicepresidències, l'econòmica per a Junqueras, una altra per a la convergent Neus Munté procedent del sindicalisme i una altra per a Romeva, de qui no se sap gaire d'on ve ni on va. Però abans s'haurà produït la presentació del recurs de l'Executiu de Mariano Rajoy al Constitucional, tal vegada demà mateix. Evidentment, l'independentisme sap que es troba en un atzucac i per això espera que la Moncloa doni motiu a una reactivació emocional del que han estat els pics, ja decreixents segons les recents eleccions, de les mobilitzacions secessionistes.

Artur Mas té desorientats, per no dir decebuts, els qui li han donat suport amb assiduïtat, més enllà de la racionalitat i de la llei universal del sentit del ridícul, formulada per Josep Tarradellas. Ara mateix, a Junts pel Sí la consistència conceptual està sota zero. I mentrestant, Ciutadans va augmentant notablement les expectatives de vot. D'alguna manera, C’s podria ser considerat una de les obres mestres del llegat d'Artur Mas, a la manera d'aquesta forma de fer poesia que va quedar definida com una trobada atzarosa, “sobre una taula de dissecció, d'una màquina de cosir i un paraigua”. Serà la seva penúltima aportació als annals de la història política de Catalunya: els seus assoliments previs han estat unes retallades socials mal fetes i pitjor explicades, deixar-se portar per ERC, aconseguir que Unió se n'anés pel seu compte, posar fi a aquell instrument polític ben afinat que era el grup parlamentari a la Carrera de San Jerónimo, fallir la confiança del món econòmic i, entre altres coses, dividir la societat catalana. En fi, res que no pugui remeiar la capacitat conciliadora de Carme Forcadell.

Valentí Puig és escriptor.