Bowie o l’art del misteri

“Prefereixo continuar sent un misteri. Mai explico la meva història i, si ho faig, la vaig canviant cada vegada que algú vol que l'expliqui. No és que amagar els fets formi part de la meva imatge; és que m'oblido del que he dit el dia anterior i he de tornar-ho a pensar tot”. La cita pertany a Andy Warhol, però també la podria haver dit David Bowie en qualsevol moment de la seva trajectòria. Com el seu admirat Warhol, Bowie ha anat canviant el guió del seu personatge segons li ha convingut. Possiblement, ell no s’oblida del que ha dit el dia anterior, però li interessa fer-nos pensar que sí. En canvi, sí que ha triat a consciència ser un misteri. Sobretot, aquests anys, en què la tecnologia ha aconseguit evaporar l'halo enigmàtic que va envoltar les estrelles del segle passat. Subsistir a aquest canvi de costums és, ara mateix, una de les estratègies de Bowie per sobreviure com a artista en una època en què amb fills i néts a l'escena, com James Murphy o Arcade Fire, també donen lliçons.

Fa uns dies va saber-se la notícia: Bowie publicarà un àlbum amb nou material d'estudi el 8 de gener. El text, publicat per The Times, precisava que havia estat gravat als estudis The Magic Shop de Nova York i que estava orientat cap al jazz. Gairebé de manera immediata, el web de l'artista feia oficial la notícia –l'àlbum es titula Blackstar i el 20 de novembre es publicarà la cançó homònima al disc com a avançament– i considerava inexacte qualsevol altre comentari. Però no sembla necessari esperar al single per sortir de dubtes. El 6 d'octubre es penjava a YouTube un tràiler de la sèrie britànica The last panthers, il·lustrat pels primers 45 segons de Blackstar. Cap rastre de jazz; només un pila de sintetitzadors i la veu de Bowie processada electrònicament, en el que s'endevina com un d'aquells lents crescendos que l’apropen al seu admirat Scott Walker. No obstant això, la idea de Bowie acostant-se al jazz no és gens desgavellada. Sue (or in a Season of Crime), el senzill que va publicar fa un any, era un exercici en aquest estil fet amb l'acompanyament de The Maria Schneider Jazz Orchestra. No obstant això, la cara B del mateix, Tis a Pity She Was a Whore,seguia situant-lo en el terreny del rock contemporani.

Sigui com sigui, Bowie va tornar embolcallat en aquella barreja de conjectures i endevinalles que tant li agrada i de la qual sap treure tant partit. El 12 d'octubre, John Giddings, promotor del festival de l’illa de Wight, declarava que el cantant britànic li donava allargs quan es trobaven, per deixar clar que no faria gires.

Com ja és habitual en aquests casos, les paraules del promotor han acabat interpretades i convertides en una conclusió: Bowie no tornarà a actuar mai en directe. Qualsevol artista expert a confondre el públic –com Warhol, com Bowie– sap que hi ha una part d'aquest treball que es fa sol, sobretot ara que les xarxes socials ho fan per un mateix. És cert que un problema cardíac va fer que Bowie suspengués una gira el 2004, i que va trigar gairebé 10 anys a treure el disc següent. També és cert que no va promocionar en directe aquell àlbum, The Next Day, ni va dir que tingués la intenció de fer-ho.

En realitat, Bowie no ha apuntat mai res sobre aquest tema. A canvi, ha deixat que col·laboradors de confiança, com el productor Tony Visconti, siguin els que facin conjectures sobre aquest tema davant la premsa. Però Bowie no ha dit mai que no torni a actuar i segurament no ho dirà mai.

Si un dia decideix tornar als escenaris, encara que sigui només unes hores, ja s'encarregarà que sigui un esdeveniment global, de la mateixa manera que ho va ser, fa dos anys, el seu retorn per sorpresa quan la gent i els mitjans insistien a donar-lo per moribund. Bowie és un gran manipulador fins i tot en circumstàncies tan macabres.

Tornant a l'àmbit estrictament musical: The Next Day va ser un disc excel·lent, el millor que l'artista havia gravat en molt temps i possiblement, un dels títols que caldrà tenir en compte quan es destaquin peces clau en la seva discografia. Bowie és conscient que el seu paper com a transformador de la música pop ja ha passat, però que és important mantenir la dignitat artística.

La possibilitat de produir una nova obra mestra amb 69 anys no és necessàriament una quimera, però, per a un home, el llegat artístic del qual —reeditat amb diferents excuses una vegada i una altra— sembla que és la seva màxima competència, una de les coses més assenyades que pot fer és calcular sibil·linament la manera de relacionar-se amb el seu públic. I d’aquesta manera continuar sent un misteri.