El gol és el punt dèbil del Barça i del club

Ara mateix no sabria dir si fan més gols a l’equip o al club, de tan vulnerable com s’ha tornat el Barça, fins i tot quan empata a zero a Villanueva de la Serena.

Sorprèn el caràcter acomplexat de la directiva actual, que continua jugant a la puta i la Ramoneta. No es pot fer veure que tothom s’ha girat en contra de l’entitat quan hi ha seriosos dubtes sobre la declaració d’intencions del consell que presideix Bartomeu. La seva política és la de les mitges veritats, i per tant també de les mitges mentides, cosa que ha quedat ben clara en el plet per les estelades i sobretot en el de Qatar.

Ara resulta que té problemes fins i tot amb els seus millors aliats. Ningú s’explica què ha passat amb Qatar Airways, més enllà que el patrocinador pugui estar fastiguejat pel tracte que ha rebut de la junta, que durant la campanya electoral va fer veure que eren moltes les firmes que competien per patrocinar la samarreta del FC Barcelona. Pel que sembla la junta necessita més diners, ha volgut collar massa la màquina, i l’altra part s’ha plantat, de manera que l’acord al qual havien arribat el juny està congelat. El Barça està en mans de Qatar? La sensació és que a més d’un directiu li convé que sigui així, però el club no sap com tancar un acord que respongui les expectatives creades per Bartomeu i sigui presentable a l’assemblea de socis quan hi hauria d’haver cua per publicitar el campió del triplet liderat pel millor jugador del món que és Messi.

Tampoc se sap ben bé què ha passat amb la UEFA. La diplomàcia blaugrana no només ha fracassat en la pedagogia de l’estelada, sinó que ara el club ha declarat la guerra a la federació europea i el partit del dia 4 de novembre contra el BATE Boríssov pot tenir la mateixa càrrega ambiental que la final de Copa del Rei. Aleshores es va xiular més que mai l’himne espanyol, i ara les entitats sobiranistes treballen per omplir l’estadi de banderes independentistes perseguides per la UEFA. El club, mentrestant, ara diu que va evitar el tancament de l’estadi quan havia anunciat que si no recorria la sanció de Berlín era perquè defensaria una estelada mal vista per molts espanyols.

El Barça no té pes ni bons interlocutors a la UEFA ni tampoc a la FIFA, que ha augmentat de manera gradual la sanció pel tràfic de menors cada cop que el club li ha consultat alguna cosa, després del desafiament que va suposar aquella pancarta del Camp Nou que deia “La Masia no es toca”. La FIFA no ha parat de castigar el planter del Barça, i la UEFA –pressionada per Espanya o no– ha passat a considerar que és més greu portar una estelada al camp que tirar una bengala, per més que la directiva defensa la llibertat d’expressió des del mig del Camp Nou. Mala peça al teler per al FC Barcelona. L’aliança amb Villar serveix per a la Lliga però no per a la UEFA.

A la Lliga, pel que es veu, el problema són els àrbitres, un clàssic del barcelonisme victimista d’altres èpoques. O sigui, que també s’haurà d’anar a Madrid, tard o d’hora, per veure què passa i com s’arregla la qüestió, si no és que s’acaba d’espatllar com ha passat amb el planter i les banderes, sense voler entrar ara en els problemes que els jugadors tenen pendents amb Hisenda ni en el cas Neymar, un conflicte de mal resoldre, ja que fins i tot el pare apunta ara al Barça: “Per renovar el contracte necessitem seguretat jurídica i tributària”. És presumible que amb tota la gentada que està entrant al club es trobaran les persones escaients per resoldre els problemes, tot i que no serà fàcil fer operatiu un organigrama ple d’executius, com s’ha vist ara amb la sanció a Mascherano: d’entrada s’anuncia un recurs quan encara no se sap la sanció i després, quan es veu que són dos partits, es fan enrere.

N’hi ha molts que treballen per al Barça, o esperen col·locar-se al club, sense comptar les terceres persones o entitats interposades a favor dels interessos dels actuals directius, cosa habitual en l’etapa de Rosell i Bartomeu. No s’endevina encara quina és l’estratègia institucional, quan se suposava que és més fàcil administrar l’èxit que la misèria, després de guanyar la Lliga, la Copa i la Champions. L’equip s’ha encomanat d’alguna manera del desconcert del club. Ha deixat de mastegar el joc, ja no paeix el futbol, sinó que va amunt i avall sense parar, disposat a bescanviar gols. Ha deixat de defensar-se amb la pilota, ha perdut pausa i control, aquell punt de domini escènic que li donava Xavi.

No es tracta de demanar la tornada de l’excapità, que ara fa vida amb la família precisament a Qatar, i no se n’amaga pas, sinó de reivindicar el seu saber estar al camp i la seva capacitat perquè el joc girés al seu voltant, per organitzar-se a partir de la bola, per reafirmar l’autoritat futbolística del FC Barcelona. Els centrecampistes han perdut protagonisme quan abans eren la clau de volta del Barça. La sensació és que cada cop hi ha menys gent que pensi al camp i a la sala de juntes i reflexioni sobre les coses que passen a l’equip i al club. Això explicaria que l’un i l’altre no sàpiguen ben bé per què els fan tants gols. Al Barça li falta personalitat per fer-se valer quan precisament ha estat tricampió per segona vegada, una fita única al futbol.

Ara com ara tothom sembla estar d’acord que s’ha de sobreviure com es pugui fins al gener, per després gaudir fins al maig, ni que sigui perquè la temporada passada va sortir bé i ja se sap que els equips de Luis Enrique sobresurten a la segona volta.