“A partir de Flaubert la prosa ha de ser exacta i harmònica com la poesia”

Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950), professor de literatura i traductor al català i al castellà d’alguns dels autors més importants de la tradició francesa, és també i sobretot un novel·lista que a poc a poc ha anat construint una obra singular en el panorama de la narrativa catalana contemporània. El 2006, després de guanyar el premi Josep Pla amb el llibre de memòries El mal francès, va abandonar la seva producció novel·lística i, durant vuit anys, es va dedicar gairebé exclusivament a la traducció. El motiu principal, segons explica ell mateix, és que la crisi econòmica va castigar molt el món editorial i es va veure abandonat pels seus editors. L’experiència d’aquests anys com a traductor li va donar la idea de la novel·la que acaba de publicar a Club Editor: L’últim mono.

Pregunta. El protagonista de la teva nova novel·la és un traductor divorciat que viu sol i que, enmig d’una feina que l’atabala, acull a casa el seu fill perquè hi passi la síndrome d’abstinència de l’heroïna.

Resposta. Sí, el títol em va venir de pensar que el traductor és l’últim mono en la cadena de producció del llibre. I això, per associació d’idees, em va portar al tema de la droga.

P. El teu personatge es troba en la situació d’haver de traduir un escriptor que escriu fatal. Això és molt compromès...

R. Molt. Com diu el protagonista de la meva novel·la, davant d’un llibre traduït que no es llegeix bé el lector sempre pensarà que la culpa és del traductor, i això de vegades és cert i de vegades no. Hi ha escriptors que escriuen malament, i què ha de fer el traductor quan es troba en aquest cas? Ara bé, es pot escriure malament i resultar interessant per altres motius. Això passa per exemple amb un novel·lista genial sense cap mena de reserva, que és Balzac. Tenia una gran capacitat per crear personatges i descriure els mecanismes socials, però escrivia amb els estereotips verbals de la prosa de fulletó.

P. Juan Benet diu no sé on que l’estil sorgeix de la lluita de l’escriptor contra l’enorme interès dels fets, i Balzac no emprèn aquesta lluita contra els fets, es limita a exposar-los amb l’estil que té a mà.

R. Exactament. Ara bé, s’ha de pensar que Balzac no tenia consciència d’artista. Això va venir després, amb Flaubert. En temps de Balzac, no era així, tot i que a l’època romàntica la literatura francesa va donar grans prosistes, com Chateaubriand o com Nerval, que jo vaig tenir la sort de traduir.

P. També vas traduir Madame Bovary. Aquí la dificultat devia ser com passar dignament l’estil de Flaubert al català.

R. Efectivament. La vaig traduir tres vegades, i la veritat és que al final en vaig quedar una mica embafat. Després vaig passar una temporada furiosament balzaquiana en què l’únic que valorava eren els personatges i les situacions, i ara estaria més aviat en una època stendhaliana. Stendhal és diferent a tot. Posseïa un geni estrambòtic inigualable.

P. A la presentació de L’últim mono, Javier Pérez Andújar es va referir a la inclinació proustiana del teu estil. Sense treure les coses de proporció, jo hi estaria bastant d’acord. La frase de Proust no és llarga perquè sí; ho és perquè procura imitar les evolucions del pensament, amb les vacil·lacions, la atemporalitat i els excursos que comporta aquesta imitació. Tu intentes anar per aquest camí. Parles d’un personatge i de cop un detall et porta a una digressió i abandones de moment el tema principal. Això, sense haver llegit Proust, no ho hauries fet.

R. Pretendre ser Proust és patètic, però és cert que sense ell no hauria fet res del que he fet, perquè no es tracta només d’una qüestió d’estil; els meus interessos temàtics també són proustians: l’autoengany, la falsedat de les percepcions, la imitació, l’esnobisme, les fal·làcies de l’amor...

P. I tot això imposa un estil de frase llarga perquè exigeix una anàlisi minuciosa del que es narra, un anar i venir constant. Em sembla que aquest estil hipotàctic ja el vas començar a adoptar a L’adoració perpètua.

R. Sí... El que tenen en comú L’adoració perpètua i L’últim mono és la construcció, per mitjà del llenguatge, d’un personatge psicològicament complex però ingenu, fàcilment enganyable.

P. Als anys vuitanta, la moda del minimalisme va implantar la dictadura de l’estil telegràmic, sobretot a la narrativa catalana. El teu és un cas singular.

R. Hi ha bons escriptors de frase curta, però jo crec que la subordinació dóna molt més relleu a l’estil. Musicalment ofereix més joc i convida a una lectura més enriquidora. Quan vaig publicar L’adoració perpètua li vaig dir a un periodista que la informació important de cada frase no està mai a l’oració principal, sinó que es troba en algun racó d’una subordinada, i l’home va quedar estupefacte.

P. Això és precisament el que em va agradar d’aquesta novel·la.

R. Celebro molt que t’agradés perquè en aquell moment no va tenir gens d’èxit.

P. A excepció de L’últim mono, els personatges de les teves novel·les són homosexuals, però tinc la impressió que el que tu has fet no es pot considerar ben bé literatura gai, perquè el tema que realment tractes és el de les relacions humanes.

R. Fa anys t’hauria donat la raó perquè en principi jo no volia ser un escriptor gai, però la veritat és que a partir d’un moment em vaig adonar que era important que existís una literatura gai. En primer lloc perquè les relacions entre dos homes no són iguals que entre un home i una dona o entre dues dones, i després també perquè hi havia una reivindicació política necessària. Ara és diferent perquè l’Estat reconeix i empara les parelles homosexuals.

P. De la mateixa manera que en època de Franco calia ser catalanista i ara ja no té sentit.

R. Exactament. Molt bona comparació.

P. A L’últim mono els personatges tenen inclinacions sexuals molt diverses. El protagonista és heterosexual, la seva exdona és lesbiana i el fill no sap molt bé el que és, i tot això és viscut amb plena naturalitat. És un aspecte de la novel·la que m’agrada, com també m’agrada com mostres la condició de pare, que és potser el tema més important del relat.

R. Els pares ens volen com ells, nosaltres volem els nostres fills com nosaltres, però després, com en una mala traducció, la transmissió falla. M’interessava això i també m’interessava parlar d’aquesta paternitat maternal que ara és habitual però que no ho era quan el narrador (que en això se m’assembla molt) era un pare jove. Fins ara, semblava que la tendresa era exclusiva de les mares, i és veritat que els pares tradicionals eren bastant poc efusius, però ara les coses han canviat, i en aquest aspecte el meu personatge, com jo mateix, vam ser una mica precursors.