L’impacte de la llum

Les conclusions de l'informe sobre el preu de l'electricitat a Europa, elaborat per David Robinson —en el qual es demostra que, des de 2008, la llum ha pujat a Espanya el doble que a la UE durant la crisi—, situen el mercat de l'electricitat com un dels problemes greus de l'economia. Espanya té la quarta electricitat més cara d'Europa, segons l'informe, i en els anys de recessió l'encariment constant i incontrolat del rebut ha contribuït a endurir les condicions de vida de les persones amb rendes més baixes. Durant aquest període s'ha encunyat, i no per casualitat, el terme pobresa energètica,i s'han multiplicat els casos de tall de subministrament.

El preu de l'electricitat és decisiu per a les rendes de les famílies: es tracta d'un servei bàsic que, a causa d'una estructura de tarifes que privilegia el cost fix, deixa poc marge de maniobra per a l'estalvi. També és crucial per a la indústria. Un preu elevat del quilowatt eleva el preu final d'un producte o servei i n'erosiona la competitivitat. Quan es reclama genèricament un augment de la productivitat de l'economia se sobrevola sobre les receptes màgiques sense descendir als detalls. I aquest és un d'ells.

L'informe de Robinson atribueix l'encariment de la llum al que anomena finançament de les polítiques públiques. És a dir, la tarifa elèctrica estaria finançant, mitjançant recàrrecs acumulats, les primes a les renovables, el cost del dèficit de tarifa, les ajudes al carbó i les compensacions per la moratòria nuclear. Aquesta percepció és correcta, però convé precisar que des de 1996 els governs han acceptat una política de reconèixer sistemàticament drets a les companyies en un mercat regulat, i els errors s'han anat acumulant sense que els governs hagin estat capaços de retallar aquest reconeixement continu (que, per exemple, ha produït un dèficit elèctric superior als 24.000 milions) ni articular una competència efectiva de la comercialització elèctrica.

D'altra banda, no tot són càrregues de polítiques públiques. L'establiment d'un preu marginal en la generació elèctrica impedeix que els beneficis derivats de l'amortització de la producció nuclear o la hidràulica es traslladin al consumidor. I pel camí s'ha quedat sense explicar on són els més de 3.500 milions percebuts a l'excés per les companyies en concepte de Costos de Transició a la Competència.

Que el mercat elèctric ha de ser reformat és gairebé un lloc comú almenys des de 2004. Però cap Govern n'ha acceptat la responsabilitat. Encara que els termes d'aquesta renovació siguin discutibles, els objectius mínims serien traslladar les esmentades càrregues públiques als pressupostos (i eliminar-ne alguna); elaborar un sistema de preus que traslladi l'avantatge de les tecnologies amortitzades al rebut de la llum i fixar un pla perquè s'identifiquin amb claredat els incentius per invertir en determinades tecnologies (per exemple, les renovables), i suprimir les primes a la producció obsoleta o cara. A més, la miríada de taxes i impostos aplicats per cauteritzar l'hemorràgia del dèficit de tarifa constitueixen un model fiscal molest que hauria de substituir-se per mètodes fiscals més correctes i eficaços.