I si Guardiola fos el seleccionador d’Holanda?

Als qui els agrada molt el futbol, aquells que són capaços de seguir un partit sense mirar el marcador, i molt especialment els culers esclaus emocionals del joc ajaccied, els preocupa la situació d’Holanda. L’Ajax, quatre vegades campió d’Europa, ja va quedar eliminat sorprenentment a la fase prèvia de la Champions pel Rapid de Viena i la selecció oranje no s’ha classificat per a la pròxima Eurocopa per primera vegada des de fa 32 anys, quan el campionat continental també es va disputar, com ara, a França (1984).

Holanda només ha guanyat un punt contra els rivals directes, que no són pas precisament equips inabastables (República Txeca, Islàndia i Turquia) i ha sumat cinc derrotes en 10 partits, xifres que l’han deixat fora de joc, tal com ja va passar el 2002 quan no es va classificar per al Mundial de Corea i el Japó. Aleshores el tècnic era Van Gaal, el mateix que va portar la selecció holandesa al podi del darrer Mundial, després de golejar Espanya, perdre amb l’Argentina a les semifinals i guanyar l’amfitriona Brasil.

A la Copa del Món es va parlar poc d’Holanda i més de Van Gaal, sobretot per les seves decisions tàctiques, com ara canviar de porter en una tanda de penals o desplegar l’equip a partir d’una defensa de tres centrals i sovint amb dos carrilers, un pecat mortal per a Cruyff, que sempre ha dit que qui va inventar els falsos laterals hauria d’estar penjat d’un arbre. Holanda ha anat vivint dels resultats a les darreres competicions, també al Mundial de Sud-àfrica, derrotada a la final per La Roja.

El fi justificava els mitjans, fins i tot a Holanda, com va quedar demostrat el dia que el gloriós Van Basten es va encomanar al doble pivot, un dispositiu que els puristes van considerar un sacrilegi en el país del futbol total i el 4-3-3. El seu joc polit es va anar endurint fins a arribar a Sud-àfrica. Aquella coça de De Jong a Xabi Alonso va esgarrifar els holandesos més acròbates com Kluivert. A l’equip de Van Marjwijk, i després al de Van Gaal, li anava bé aleshores jugar a la contra, tant que no li feia pas mal d’ulls desplegar-se a partir d’un 3-5-2.

El regat de Robben, el xut de Sneijder i els gols de Van Persie feien bona la defensa més tendra, sobretot mentre va aguantar Van der Saar. La confiança era tan evident que fins i tot la federació va programar una tranquil·la transició a la banqueta després que Van Gaal se n’anés al Manchester United: Hiddink entrenaria l’equip i després l’agafaria el seu ajudant Danny Blind. De totes manera, al futbol ja se sap que no es poden fer gaires previsions i les derrotes van accelerar el canvi: Blind no va poder redreçar l’equip perdedor de Hiddink.

Holanda s’ha quedat fora de l’Eurocopa i ja no hi ha qui la salvi, abandonada pels resultats i pel joc, extraviada de fa temps. Aquest és el drama: hi havia una munió d’aficionats, sobretot els que van quedar enamorats de la final de 1974, que no demanaven a la selecció oranje que guanyés, sinó que assumien la derrota com a símptoma de salut, perquè el futbol només es podia reinventar a partir dels seus títols perduts a l’Eurocopa o al Mundial. Tothom aprenia d’Holanda, font d’inspiració d’equips com el Barça. Ara, en canvi, s’ha tornat massa previsible, sense grans figures, plena de jugadors de granja, molt correctes, poc sorprenents, llevat d’excepcions com Blind o Depay.

Els millors es van fent grans i cada generació perd pistonada respecte de l’anterior. Robben, Van der Vaart, Sneijder o Van Persie no tenen res a veure amb Gullit, Rijkaard i Van Basten, ni tampoc amb l’equip que rematava Bergkamp, per no parlar ja dels revolucionaris de l’època de Cruyff. El seu futbol s’ha tornat molt més acadèmic i inofensiu, de tocar molt per no arribar enlloc, mancat fins i tot dels canvis d’orientació que li donava el seu últim defensa (Krool, Koeman, Frank de Boer). Hi ha moments en què la nova Holanda recorda aquell vell Barça presidit per Gaspart. La situació és tan complexa que un periodista de la categoria de Simon Kuper es pregunta si Holanda no s’ha oblidat de jugar a futbol i planteja solucions com la d’encomanar-se a un en entrenador estranger, cosa que no fa des de 1977 quan va fitxar Ernest Happel.

I penso jo, mig de debò, mig de broma, que una alternativa podria ser Pep Guardiola. El tècnic català acaba el seu contracte amb el Bayern de Munic. Hi ha negociacions per a la renovació després que l’equip, perdedor aquest dimarts al camp de l’Arsenal, hagi aconseguit un rècord de victòries consecutives en l’inici de la Bundesliga (9). A l’exentrenador blaugrana, però, li reclamen la Champions. No hi fa res. Guardiola celebra, en canvi, que el club hagi posat la primera pedra per al futbol base (“és la millor notícia possible per a l’entitat, millor que fitxar dos jugadors top”), es manté fidel al joc dels extrems i reitera: “Creieu-me: sóc un entrenador que vol veure el seu equip jugar bé a futbol, no per guanyar títols, però sé on sóc”.

El repte era que un cruyffista radical com Guardiola seduís Beckenbauer, l’adversari natural de l’Holanda de Cruyff. I resulta que Beckenbauer acaba de dir que els entrenaments del club que ell presideix a Munic són un espectacle, “els jugadors podrien passar-se la pilota amb una bena als ulls; Pep s’ha de quedar”. Fins i tot Tomas Tuchel, l’entrenador del Borussia Dortmund, l’etern rival del Bayern, s’ha declarat un admirador de Guardiola.

Que Guardiola arribés a entrenar Holanda seria una manera molt elegant de tornar els favors que Holanda ha fet històricament al Barça, i que la selecció recuperés la seva essència, aquella que la feia diferent de totes perquè revolucionava el futbol sense mirar el marcador. I si no pot ser l’extècnic blaugrana, que sigui Ronald Koeman, un futbolista holandès, això sí, però també vinculat al Camp Nou, que ara entrena amb èxit el Southampton.