Tornar a Hipercor

Tornar a les notícies de fa 30 i 40 anys és la idea que hi ha al darrere d'Els dies clau. Òbviament no es tracta de tornar-hi per reconstruir-les. Cal aprofitar aquests anys que han passat per afegir saviesa al relat. Aquesta és la filosofia que han exposat els responsables del programa. Antoni Tortajada, autor la setmana passada d’un bon treball sobre Lluís Companys, és el director d'aquest primer programa. Va estar dedicat a l’atemptat d’ETA a Hipercor del 1987.

Els dies clau ha fet tornar a les portes del centre comercial bombers i sanitaris implicats en el rescat per narrar la tragèdia que van trobar-se. Més interessants són les declaracions de Ferran Cardenal, governador civil de Barcelona aleshores, explicant la inacció d’empresa i autoritats davant d’una trucada anunciant la col·locació de la bomba. L’existència prèvia, en 20 dies, de 117 amenaces falses de bomba i el fet que la d’Hipercor no semblava tampoc creïble perquè els comerços no eren un objectiu habitual d’ETA, explica, va fer ignorar el perill real que hi havia al darrere i no es va desallotjar la insta·lació. O aquesta és l’explicació que dóna.

Els millors moments del programa els aporten víctimes i familiars que han hagut de viure, i sobreviure, les seqüeles d’aquella massacre. Hi intervé, per exemple, Núria Manzanares, que hi va perdre dos fills i una germana i que aquells dies va saber que tornava a estar embarassada. Encara no ha esgotat les llàgrimes. La prudència emocional d’alguns familiars de víctimes, com Maria Josep Olivé (“ser víctima no et dóna dret a convertir els altres en víctimes”) és admirable. I molt preocupant resulten encara els problemes burocràtics perquè l’Administració reconegui les seqüeles psicològiques que pateixen els familiars dels assassinats que no eren al lloc de l’atemptat.

La prudència emocional d’alguns familiars de les víctimes és admirable

El programa vol acostar-se a l’episodi, i això està bé, amb la fredor de l’historiador. Però el subministre de contextos, al marge de la intervenció de periodistes i experts, des de la veu en off de la narradora és irregular i això fa que hi hagi relliscades de pertinència o de confusió. En un cas, perquè aquesta veu sobra: quan es recorda, sobre les imatges d’un acte commemoratiu d’aquell “dia negre per a Barcelona” celebrat el juny del 2014, que “aquell any la Lliga tampoc va ser per al Barça”. Un recordatori que fa un parangó desgraciat. No són tristors comparables. En un altre cas, perquè no hi és: quan, després de citar l’alto el foc d’ETA del 2011, s’inclouen unes imatges de l’atemptat d’Atocha del 2004 sense cap explicació. L’única companyia a aquestes imatges són les paraules d’un expert en terrorisme internacional que, sense citar ETA, diu que la massacre del setembre del 2001 als Estats Units va fer molt difícil al terrorisme europeu, orientat cap a forçar una hipotètica negociació, superar la violència terrorista d’Al-Qaida... Cap menció a la maniobra mentidera del Govern espanyol atribuint l’atemptat d’Atocha a ETA. Només les paraules genèriques de l’expert protegeixen l’espectador de pensar-se que les teories conspiratives sobre l’autoria de la massacre segueixen dempeus.