El Quebec perd rellevància en el debat polític del Canadà

Vint anys després de l'últim referèndum sobre la secessió del Quebec, la província francòfona ha deixat de preocupar la resta del Canadà. En la campanya per a les eleccions generals que se celebren aquest dilluns, el sobiranisme quebequès ni hi apareix ni es debat. El desplaçament del poder cap a les províncies occidentals resta influència als quebequesos en la federació. No es preveu una nova consulta a mitjà termini. El més destacat és que, si els sondejos l'encerten, el liberal Justin Trudeau, un quebequès no independentista, liderarà el país. Aquesta ha estat la norma durant l'últim mig segle.

Les eleccions han estat un referèndum, sí, però sobre la figura del primer ministre, el conservador Stephen Harper. La campanya ha girat entorn de la política econòmica i qüestions identitàries com l'ús del nicab, el vel amb el qual algunes dones musulmanes es cobreixen la cara. De la identitat quebequesa i l'encaix de la província francòfona en un país de majoria anglòfona, que des dels anys seixanta va ser una qüestió existencial per al Canadà, ni rastre.

“La qüestió nacional quebequesa no ha format part del paisatge polític perquè el que es juga ara no és la independència del Quebec sinó si volem un govern a l'esquerra o a la dreta”, diu, en un cafè del barri universitari de Mont-real, el professor Alain-G. Gagnon, politòleg a la Universitat del Quebec a Mont-real i especialista en federalisme i nacions sense Estat. “Els independentistes quebequesos, sense haver-se tornat federalistes, en comprometre's amb la política federal, volen que triomfi l'esquerra. És com els escocesos, que durant anys han votat els laboristes. Donaran el seu vot per fer fora els conservadors”.

En el llenguatge polític canadenc, els federalistes, identificats amb el Partit Liberal, són els que s'oposen al sobiranisme i defensen un Canadà unit. La preferència progressista de molts quebequesos és l'NDP, el partit socialdemòcrata canadenc, liderat per un quebequès anglòfon, Tom Mulcair.

La desaparició del Quebec en campanya pot tenir causes més profundes, segons l'historiador Éric Bédard, que el 1995, durant la campanya per al referèndum d'independència, va ser portaveu de la coalició de joves sobiranistes.

“El pes estructural del Quebec dins del Canadà no deixa de disminuir. Així que [un partit] pot ser majoritari al Canadà sense el Quebec. El 2011 Stephen Harper ho va demostrar”, diu Bédard. Aquell any, Harper va obtenir la majoria parlamentària amb només cinc diputats del Quebec. Això hauria estat difícil uns anys abans, quan un bon resultat al Quebec era necessari per obtenir majories a Ottawa, la capital. “Les províncies de l'oest són cada vegada més importants demogràficament, Ontario pesa enormement”, continua l'historiador. “El 1867 [any de la fundació del Canadà], el Quebec representava el 40% de la població del Canadà. Ara, representa més o menys un 23%”.

El declivi del Quebec resta pes a la província en les decisions a Ottawa. Els debats sobre l'encaix constitucional al Canadà, segons Bédard, es tornen “marginals” i “perifèrics”. El Quebec es queda sense palanques de poder.

Fins i tot dins del Quebec, el debat sobre un nou referèndum s'ha ajornat. Els que el promouen, amb el Partit Quebequès al capdavant, van perdre el poder en les eleccions del 2014. Els dos referèndums celebrats fins ara, el 1980 i el 1995, els va guanyar el no a la separació. L'últim, per menys de 60.000. Després d'un dictamen del Tribunal Suprem, el Parlament canadenc va aprovar la Llei de la Claredat, que imposava condicions estrictes per negociar una separació després d'un referèndum.

Desconnexió emocional

Que no hi hagi hagut un altre referèndum des de llavors no vol dir que la qüestió estigui tancada per sempre. “Els vincles emocionals que van existir entre el Canadà francès i l'anglès pràcticament han desaparegut”, va dir el 2012 l'intel·lectual Michael Ignatieff, candidat del Partit Liberal en les eleccions de l'any anterior. “No tenim res a dir-nos els uns als altres […]. Hi ha una mena de contracte d'indiferència mútua, cosa que resulta molt xocant per a algú de la meva generació”.

El professor Gagnon exposa un argument similar quan diu que la generació de quebequesos de menys de 40 anys, més cosmopolita i multicultural que l'anterior, ha desconnectat del Canada. Al mateix temps, en haver crescut en un ambient en què la cultura i la llengua francesa estan protegides, aquesta generació no veu urgència en la secessió. “És estrany dir això, però l'èxit de la política lingüística al Quebec fa que la causa independentista perdi impuls”, diu Gagnon.

La paradoxa de les eleccions d'aquest dilluns és que, mentre que el Quebec quedava fora de la campanya, tres dels cinc candidats a primer ministre –Trudeau, Mulcair i el sobiranista Gilles Duceppe, del Bloc Quebequès– són quebequesos. La belle province perd pes, sí, però continua comptant.