Artur Mas i el carrer

El suport al carrer de ciutadans, alcaldes i consellers a Artur Mas a l’entrada del TSJC va ser, aquest dijous, una imatge àmpliament difosa fins i tot a la premsa internacional. Avui és el dia dels editorials dels mitjans de Madrid i Barcelona.

El Punt Avui defensa que “la mostra d'escalf popular que va rebre ahir el president Mas no es pot interpretar de cap manera com una voluntat de condicionar els jutges sinó, en primer lloc, una mostra absolutament respectuosa de llibertat d'expressió i, de passada, una reivindicació de fons que precisament és en favor de l'administració de justícia en el marc de la separació de poders”. A la mateixa pàgina, Vicent Sanchis considera que hi ha algunes veus, impacients o tramposes, que han retret a Artur Mas que no s'hagi plantat davant del TSCJ. “Al seu parer, el president s'hauria d'haver negat a acudir-hi per respondre de la querella que li han interposat la fiscalia i allò de les Manos Limpias. O hauria d'haver-se inculpat en la declaració de manera encara més contundent: 'Sí, sóc jo qui va desobeir el Constitucional.' Això voldrien que hagués passat. Els segons, els de la trampa, potser el que més desitgen és la inhabilitació d'un president que no han pogut derrotar a les urnes. Els primers, els impacients, poden tenir una certa raó. És una qüestió d'estratègies. Ells en tenen una i Mas en té una altra”. L’editorial de l’Ara creu que el que alguns havien dissenyat com un acte de força de l’Estat es va convertir en una demostració d’unitat catalana al voltant del dret a decidir, personificat en la figura de Mas. “Com es pot jutjar algú per una mobilització en què van participar 2,3 milions de persones?”, es pregunta. I sosté que el procés sobiranista ha tingut la virtut de fer aflorar les febleses de la democràcia espanyola, de fer visible com el poder polític interfereix constantment en el judicial i la inexistent cultura de diàleg i negociació. Per Vicenç Villatoro, al mateix diari, la manifestació a la porta dels jutjats no és contra la independència del poder judicial, “és contra la improcedència de fer passar pel terreny de joc dels tribunals una qüestió que pertany al terreny de joc de la política democràtica”.

La Vanguardia, al seu editorial, afirma que de la mateixa manera que el Govern central ha instrumentalitzat la justícia, “la manera com es va dissenyar des de cercles sobiranistes la jornada d’ahir erosiona el crèdit de la justícia. Una justícia que, “com sap bé Convergència, admet quotes de partit a les seves altres magistratures”. I conclou que “no és habitual, als països amb tradició democràtica, que els membres d’un govern, integrat com a tal a les estructures de l’Estat, es manifestin al carrer contra la justícia quan aquesta exerceix les seves funcions”. El Periódico descriu un Mas que va assumir tota la responsabilitat política pel 9-N però va evitar reivindicar, davant dels jutges, qualsevol gest de desobediència. Però, “resulta preocupant” alguna de les seves declaracions posteriors, quan va deixar la porta oberta a l’incompliment d’una eventual pena d’inhabilitació. “El “depèn del moment” envia una amenaça de desobediència greu, que pot alegrar les orelles de la CUP [...] però que no hauria de ser insinuada per un càrrec institucional”.

“Com es pot jutjar algú per una mobilització en què van participar 2,3 milions de persones?” (Ara)

Vicent Partal, a Vilaweb, té “la sensació que el país finalment està preparat i disposat. Primer de tot, evidentment, perquè ja ha practicat la rebel·lió –això va ser el 9-N!–. Però després perquè és ben visible que, com més va, més gent entén que no hi ha cap solució possible dins el marc legal espanyol”. Partal considera que la gent d’ordre ha fet el pas i ha travessat la ratlla. “Aquest és, diguem-ho clar, el gran valor d’Artur Mas, encara que alguns no el vulguin acceptar: ha acostat a la rebel·lió les capes moderades de la nostra societat”. Salvador Cot, a El Món, ja escrivia la vigília que es viu “la primera col·lisió frontal entre la legalitat de l'estat espanyol i la legitimitat que emana del Parlament de Catalunya [...]. Un president sorgit de les urnes ha estat interrogat, justament, per posar les urnes al carrer. Per a l'estat espanyol, Companys continua essent un delinqüent. Mas no està gaire lluny de ser-ho. Són dos episodis d'una llarguíssima causa general contra Catalunya que va començar fa tres segles. No hi haurà justícia abans de la llibertat”.

Jordi Mercader (El Periódico, 16 d’octubre) teoritza que amb la concentració de suport a Mas, el moviment independentista podria entrar en una nova dimensió per la intencionalitat de desqualificació i desobediència del poder. “Si es consolida aquesta línia, algunes coses canviaran”. La mobilització de classes mitjanes donarà pas a les convocatòries de militants. I la resposta del Govern central podria ser diferent “ja que entraria potser en el capítol de l’ordre públic”. Per Mercader, el carrer “té altres regles, molt més complexes i perilloses”

El fiscal general no hauria d’ignorar l’acció intimidatòria que va més enllà dels límits de la llibertat d’expressió” (La Razón)

L'Abc titula avui a portada: “Artur Mas, nerviós davant la justícia de la qual es burla al carrer”. I l’editorial acaba dient que a Catalunya no hi ha una disputa entre polítics, hi ha una lluita de la democràcia i la Constitució per derrotar una campanya de deslegitimació impulsada pels nacionalistes i “els beneits útils de sempre”. El diari inclou molts articles sobre el tema. Luis Ventoso defensa que un desacatament com el de Mas “no s’admet en cap país democràtic”. L’articulista considera que a un país dels que es respecten a si mateixos, Mas ja estaria inhabilitat, “per molts anys i amb l’aplaudiment general”. Ignacio Camacho creu que el fet que alcaldes i alts càrrecs instrumentin un “aldarull coactiu” contra els tribunals només s’explica des d’una profunda alienació on el nacionalisme ha confinat una significativa part de la societat catalana.

La Razón editorialitza que el fiscal general “no hauria d’ignorar l’acció intimidatòria” que va més enllà dels límits de la llibertat d’expressió i que implica representants municipals en una marxa “que pot ser qualificada de colpista”. El Mundo sosté que Artur Mas, amb la seva displicència “xulesca i altiva” va donar un espectacle infame burlant-se de la Justícia. Jorge Bustos, al mateix diari, escriu que el més patètic no va ser el seguici dels Junts per la Impunitat, va ser “la covardia del màrtir protagonista. Home, Artur. Si vol guanyar-se fama d’insubmís n’hi ha prou de no anar a declarar”. El Mundo publica avui un article de José María Aznar defensant el pacte del Majestic, del 1966, que va firmar amb Pujol. Aznar argumenta que no es va fer cap cessió tributària singular a Catalunya i que, després d’aquell acord, es va produir un retrocés del nacionalisme.

De la mateixa manera que no s’ha de judicialitzar la política, és igualment perillós polititzar la justícia” (El Periódico)

Dies abans. La citació judicial de Rigau i Ortega dimarts, amb el suport al carrer, entre d’altres, del conseller de Justícia, Germà Gordó, i les notes del TSJC i del Consell General del Poder Judicial considerant aquestes manifestacions “un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial” que posa “en dubte un dels fonaments essencials de l’Estat Constitucional” van centrar l’atenció els mitjans dimecres.

Alex Salmond, a El Mundo, qualificava “d’estrambòtic” veure el Govern català manifestant-se davant del Palau de Justícia. A aquest diari (15 d’octubre) Andrea Levy recordava quan, l’any 1998, Felipe González va acompanyar Barrionuevo i Vera a la porta de la presó on ingressaven pel segrest de Segundo Marey i quan, l’any 2005, el PNB va organitzar un acte de desgreuge davant del Tribunal Superior on compareixia Juan María Atutxa acusat de desobediència. La dirigent del PP hi suma els fets d’aquesta setmana per lamentar que els representants públics que més critiquen la politització de la justícia són “els que més hi contribueixen amb les seves escenificacions per mostrar-se víctimes”. El diari ressenyava que Roser Bach, vocal del CGPJ i dona del conseller Gordó, va ser un dels tres membres del consell que van evitar firmar la nota de condemna contra els que es van manifestar aquell mateix dia.

L'Abc escrivia al seu editorial que “els nacionalistes han covertit Catalunya en un territori on es fa excepció a l’Estat de dret” i on la impunitat és un privilegi dels nacionalistes que incompleixen lleis i sentències. La Razón donava suport a la nota del TSJC. “Quan el TSJC va acceptar la querella de la Fiscalia, es va posar en marxa el mecanisme de victimisme que tan bé maneja el nacionalisme”.

Per El Punt Avui, les concentracions de dimarts i la nota del tribunal “tan sols confirma l’afebliment d’un dret essencial com és el de la llibertat d’expressió”. Carles Capdevila escrivia (14 d’octubre) que tant la citació com la nota del tribunal li provoquen una indigestió “de tanta barra, tanta provocació, d’aquest surrealisme que faria riure si no fes plorar per antidemocràtic”. A l’editorial considerava paradoxal la queixa d’un tribunal que tira endavant el procediment judicial “en contra del criteri dels fiscals catalans i per iniciativa de la Fiscalia General de l’Estat –un òrgan que depèn orgànicament del Ministeri de Justícia”.

El Periódico defensava que “de la mateixa manera que no s’ha de judicialitzar la política, és igualment perillós polititzar la justícia” i considera lamentable que tot un Govern sigui renyat per intentar qüestionar la legitimitat dels jutges i pretendre influir en la seva presa de decisions, com deia el TSJC. La Vanguardia, al seu editorial, escrivia que costa entendre que alguns vulguin endossar a la Justícia un assumpte polític i que “determinats polítics semblin disposats a desafiar la justícia”. En aquest diari i el mateix dia, Antoni Puigverd considerava que el TSJC es queixava amb tota la raó del món. L’articulista criticava, però, tant el Govern català pressionant els jutges a les portes del seu palau com un Rajoy negant-se a tractar una realitat que les manifestacions del 11-S i els resultats electorals han posat sobre la taula.

La situació judicial. A El español, Pedro Muñoz recordava el 13 d’octubre que el magistrat instructor del cas va ser nomenat a proposta de CiU gràcies a una llei que dóna als parlaments autonòmics la designació de la meitat dels magistrats del TSJ. L’articulista anava a l’arxiu dels refranys per esmentar-ne dos: “no es pot ser part i jutge” i “no posis la guineu a guardar les gallines”.

A Directa.cat, Jesús Rodríguez estudia l’evolució judicial que pot tenir el cas. Si “el jutge considera que no hi ha fets delictius i opta per arxivar el cas, el fiscal Sánchez Ulled pot presentar un recurs davant la sala de recursos del TSJC. Per sorteig –literalment amb un dau– es decidirà els tres jutges catalans que resoldran aquest recurs. Partint de la hipòtesi que hi hagués unanimitat en el criteri de mantenir l'arxivament de la causa, la Fiscalia General de l'Estat podria interposar un recurs davant del Tribunal Suprem i seria la sala penal d'aquesta institució amb seu Madrid i 16 magistrats al capdavant la que decidiria si Mas s'asseu al banc dels acusats. [...] El mateix recorregut judicial es viuria en cas que el TSJC acordés asseure Artur Mas al banc dels acusats, se celebrés el judici, però es dictés una sentència absolutòria. El Tribunal Suprem també tindria l'última paraula. [...] També s'haurà d'estar pendent de les maniobres iniciades pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El màxim òrgan de control del poder judicial espanyol obrirà al llarg de la tardor una nova plaça per dirigir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb l'objectiu de rellevar l'actual president Miguel Ángel Gimeno, i posar-hi un jutge més obedient a les consignes que arriben des de Madrid. [...] En el pitjor dels escenaris, i en cas que Artur Mas fos assegut al banc dels acusats i condemnat, una sentència ferma del Tribunal Suprem no arribaria fins a finals de l'any 2017”.