Una olla de grills a punt d’esclatar

L’escena transcorre a la casa d’una família humil del sud de Buenos Aires, en un dia que hauria de ser molt especial perquè la filla vol presentar el seu nòvio als pares. Aquests porten una vida anodina, avorrida, típica: ella parla, ell no l'escolta; ella pregunta, ell menteix; ella calla, ell atorga... La filla sospira per abandonar la casa i sembla que ho ha aconseguit enamorant un bon jan de la noble zona nord. Aquesta família rabiosament comuna, però, amaga un drap brut: el fill boig. El fill que no pensa el que diu, sinó que diu el que pensa. A poc a poc, aniran aflorant el drama, la vergonya de la família a causa de la clarividència i de la crueltat innocent d’aquest fill boig. “Si nadie te pregunta, no tenés por qué andar todo el tiempo diciendo lo que pensás”, li recrimina, amargada, la germana. I ens resulta inevitable plantejar-nos preguntes que no tenen res de retòriques: Qui és el boig? És més boig qui viu en la mentida o qui diu la veritat? En respondre aquestes qüestions, captarem un missatge dur, cru, sagnant, que va molt més enllà de la presumpta bogeria: maltractaments, desnonaments, infidelitats, violència de gènere, injustícia social...

“Vaig posar la lupa sobre els petits maltractaments quotidians que de vegades passen desapercebuts”, explica Nelson Valente. Ell és l'ànima de la companyia de Buenos Aires Banfield Teatro Ensamble i autor i director d'El loco y la camisa, una deliciosa, tendra i crua obra de teatre que torna –després de visitar el Festival Ulls, la Nau Ivanow i la Villarroel i el vestíbul del Romea– per tercer cop a Barcelona, al Teatre Almería (fins diumenge). "La grandesa del teatre és la de fer-nos veure la realitat, ni més ni menys: aquelles frases que se’ns escapen sense adonar-nos del que volen dir, com el clàssic ‘No entens res!’, són formes de maltractaments”.

“Quan t’enfrontes a temes tan forts cal digerir-los amb rialles i, després, pensar-hi. L’humor és salvador!”, diu Nelson Valente

L’humor esdevé la millor eina per denunciar el drama. “Conjuguem humor amb cops de realitat molt directa”, explica Valente. “Quan t’enfrontes a temes tan forts cal digerir-los amb humor i amb rialles i, després, pensar-hi. L’humor és salvador!”.

L’espectador queda atrapat en la genialitat del fill (presumptament) boig, en la desesperació cega i la tendresa de la mare, en la intransigència del pare, en els capritxos i les il·lusions de la filla, en la supèrbia del nòvio. Personatges meticulosament estudiats, assajats, viscuts. “M’agrada representar aquesta olla a pressió a punt d’esclatar”, diu Valente.

L’obra és el millor tast de l’estil argentí que va sorgir del corralito (recorda molt La omisión de la familia Coleman, de Tolcachir), amb el públic molt a sobre de l'escena, com si fos a la mateixa casa dels protagonistes. “La vam crear el 2009 al Café Concert de Buenos Aires”, explica l’autor. “Allà fèiem cada setmana una peça de 20 o 25 minuts sobre un tema que decidíem i que treballàvem durant la setmana. El tema era la mentida i la cosa va créixer i la vam acabar convertint en una obra més llarga”. Valente dóna sempre veu als actors durant el procés de creació “per desenvolupar els diàlegs amb naturalitat”. És la manera d’aportar al text tot el realisme del món.