Diluïts en la melmelada

Amb les eleccions del 27-S prossegueix la recomposició del mapa polític català. S'afegeix a la commoció provocada en el sistema espanyol de partits per la irrupció de Podem a les europees del 2014 i per l'expansió de Ciutadans a les autonòmiques del maig. Ara, el cicló independentista ha escombrat l'esquerra a Catalunya. Els socialistes han davallat fins a la cota més baixa des del 1980 i no han pogut recuperar ni tan sols la condició de primer partit de l'oposició, que ERC els va arrabassar el 2012. Han quedat com a tercera força al capdavant de l'escamot format per quatre grups que tenen entre el 12% i el 8% de vots. D'Esquerra Republicana no se'n sap res. El seu líder, Oriol Junqueras, era des del 2012 el cap de l'oposició però no va exercir i, ara, amb el partit diluït en la melmelada ideològica nacionalista que és la coalició guanyadora Junts pel Sí, dirigida per Convergència, resulta impossible situar els seus vots, o els seus escons, al costat de la dreta o el de l'esquerra. Tal com han anat les coses, a Esquerra no li queda altre remei que concórrer a les legislatives del 20 de desembre juntament amb Convergència, ja sigui reeditant la coalició de Junts pel Sí o amb qualsevol altra fórmula ideada per a això. Si fos així, seguiria diluïda en la melmelada.

L'altra força d'esquerra, Iniciativa Verds-Esquerra Unida, ha desaparegut també, subsumida en una coalició amb Podem. Però la suma de totes dues ha resultat ser una resta, ja que entre les dues han obtingut menys escons que Iniciativa sola en les eleccions del 2012. Passar de 13 diputats a 11 quan un dels components de la coalició aspira a ser alternativa de govern en tot Espanya és pitjor que un fracàs; significa que aquí hi ha hagut importants errors d'apreciació.

La campanya de la coalició Catalunya Sí que es Pot va ser hegemonitzada pels líders de Podem, mentre les figures públiques d'Iniciativa desapareixien literalment de l'escenari, cosa que els electors van percebre com una autèntica apagada. De manera que aquest flanc de les esquerres ha quedat afeblit com en els seus pitjors moments. El panorama per a les tres forces que han representat l'esquerra des del 1980 (PSC, ICV i ERC) és el pitjor que han afrontat mai: sense perfil ni programa propis, en les cotes de votació més baixes, fins i tot sense nom, ni lideratges clars. El fet que les campanyes del PSC i d'ICV hagin estat protagonitzades per Pedro Sánchez i per Pablo Iglesias indica fins a quin punt les seves respectives derrotes són conseqüència de debilitats polítiques prèvies.

Els antisistema de la CUP hauran de madurar en poques setmanes el que a d’altres els ha costat anys o fins i tot dècades

Aquest desastre no el compensa el creixement de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que han passat de tres a deu diputats. És una paradoxa que l'únic grup interessat a ajudar els guanyadors i que disposa dels escons necessaris sigui la CUP, és a dir, els diputats que es fan publicitat orgullosament com a antisistema i fins fa quatre dies eren considerats totalment incompatibles amb el centredreta nacionalista.

Incompatibles? Els antisistema de la CUP hauran de madurar en poques setmanes el que a d'altres els ha costat anys o fins i tot dècades. Han quedat en posició de frontissa entre el bloc independentista i els altres, i no els queda altra opció que fer inclinar la balança. Tenen molt en comú amb Junts pel Sí: són igualment partidaris de trencar o superar l'statu quo constitucional. Això els uneix. El seu altre objectiu, trencar també l'statu quo econòmic, pot esperar. El seu candidat, Antonio Baños, no ha deixat de proclamar la seva retòrica rupturista fins i tot després de les eleccions: desobediència civil, predica encara la CUP. Però negocien.

A l'altra banda, Ciutadans s'ha erigit a Catalunya com el substitut del PP, i els seus dirigents somien a convertir aquest resultat en una bestreta del que passi a la resta d'Espanya el 20 de desembre. Amb gairebé el 18% dels vots, dobla la proporció habitual de les forces de l'espanyolisme de centredreta al Parlament, ja fora amb la UCD de Adolfo Suárez, l'Aliança Popular de Fraga o el PP d'Aznar. Li correspondrà el lideratge de l'oposició, un altre aspecte rellevant de la derrota de les esquerres. Una vegada més s'ha verificat que el nacionalisme, els nacionalismes, arrasen les esquerres cada vegada que s'ho proposen o ho necessiten.