Extraradi a examen

La paraula la va posar en circulació Pablo Iglesias, fent míting a tot drap en una plaça de Rubí. Va caure com una bomba, perquè feia temps que no es parlava en aquests termes. Extraradi té connotacions, sona a un cert grau de marginació. Vaig trobar-ne una definició esplèndida a Google: ets a l'extraradi si una vegada a l'any vas al centre a veure els llums de Nadal, i quan la llegeixes te n'adones que parla d'un món caducat. Remet a un temps de timidesa social, de no atrevir-se, de saber que res no et pertany. Tornava amb tren a Barcelona, a la nit, i a Mollet es va omplir el vagó de joves que anaven a les festes de la Mercè: totes les tribus estaven estèticament representades i en pacífica convivència. Extraradi? Això és ignorar l'evolució urbana. Avui hi ha centralitat metropolitana, tot és de tots. És una revolució.

No us marejaré amb dades, però Rubí neix més o menys amb Guifré el Pilós. Bromes a banda, la població neix integrada al sistema català de ciutats, amb perdó de l'anacronisme. Avui aquell sistema és real i tangible. Rubí té la seva primera fàbrica el 1824 i l'obra la fa l'arquitecte principal del Vallès, Lluís Muncunill. Aquesta dada no és banal, perquè Rubí no pertany a l'Àrea Metropolitana, sinó que gravita entorn del Vallès i el Vallès té vida pròpia, és un món consistent, articulat. Però continuem: el 1919 ja té ferrocates, és a dir, una connexió que no és la del ministeri, és la línia de Terrassa. El transport és clau en l'encaix amb la ciutat de referència. Aleshores Rubí ja tenia burgesia local, amb les seves torres modernistes, algunes presents, espectaculars, i algunes altres d'estiuejants: predi i capital. I tenia vida cultural, simbolitzada –per anar ràpid– en el cèlebre Esbart Dansaire.

Ara, baixo dels FCG a l'estació de la plaça Pearson, l'insigne de l'electricitat. La ciutat que em rep té una estètica urbana justeta, de carrers petits amb voreres molt estretes, cases d'arrebossat ocre amb poca altura. Rubí va sumar uns 40.000 habitants en deu anys, una migració que es va acomodar a la vora de la riera –encerclant la ciutat, de fet. La inundació del 62 s'ho va endur tot aigua avall, no em vull ni imaginar quants morts hi va haver. Avui la riera continua sent un terreny poc presentable. Està canalitzada, hi ha ponts, però la fistona la carretera; no s'ha fet un parc fluvial, sinó una molèstia sense paisatge. Els autobusos són model Barcelona. Vaig buscant el centre, perquè és la nova urbanització, les crescudes civilitzades, les que van teixint l'orgull de les poblacions, que és precisament el que esborra el concepte d'extraradi. No són perifèria de res, són el seu propi centre.

Rubí té una orografia complicada, perquè no només baixa cap a la riera, sinó que té un altre desnivell en paral·lel, salvat per escales d'obra. Sobre aquest altiplà longitudinal hi ha la part rica, les torres modernistes que ara són equipaments culturals. L'extraradi, en la definició clàssica, és la ciutat dormitori, com aquells horribles conglomerats xinesos amb milers de pisos però sense ciutat. “És un lloc horrible però és un lloc”, remarcava Richard Sennet en un seminari del CCCB. Un lloc, un punt d'arrelament. Però a Rubí s'hi nota la planificació, el llapis corrector, la màscara contra les ulleres urbanes. Hi ha l'extensió de cases obreres, però també places i un mercat metàl·lic, enorme, i aquella burgesia que estava somiant amb fer una ciutat jardí. Avui molta gent ve a Rubí per viure als afores, enmig del verd.

Mentrestant, camino per uns pisos flamants, modestos i macos. D'una porteria en surt un noi negre altíssim, amb gorra i una elegància natural. Es creua amb un aborigen més fornit i xoquen les mans en un gest d'amistat. Parlen en català, que és una llengua que a Rubí se sent poc. Però davant del Casino estan ballant sardanes. Les perifèries, diu Renzo Piano, són plenes de problemes, però també plenes d'energia positiva. Quan fa un temps que passeges i has ajustat les expectatives a l'estètica dominant, hi trobes una harmonia, una pretensió de bellesa, el seu propi llenguatge. No sé quins són els problemes de Rubí, però aquí ningú no està segregat de res. “Aquesta és la Catalunya autèntica”, va dir Pablo Iglesias, un concepte execrable. Totes les Catalunyes són autèntiques i totes són centre d'alguna cosa.

Patricia Gabancho és escriptora.