Periodisme mesell?

Si un diari no serveix per fer aflorar informació incòmoda; per criticar els poders i els desviaments del poder; per fer de pont entre aquells que connecta en una xarxa de vegades implícita; per treure màscares a la corrupció; per donar tot el suport a la cultura, al talent col·lectiu i a les esperances dels lectors; per ajudar-los a compartir el seu món i fer-lo més gran… aleshores, per a què serviria un mitjà de comunicació?

Vet aquí algunes de les coses que han intentat fer els periodistes i els col·laboradors i les altres persones que fan aquest diari, en els 33 anys de la seva edició catalana.

Era una mite, i prou propagat, que Catalunya era un oasi, salvat dels deserts de la corrupció, de la intolerància, de l’autoritarisme. I una llegenda que els periodistes catalans, mesells, van ocultar, coneixedors i expressament, aquestes nafres. Que valgui el testimoni del lector i destriï uns mitjans d’altres. On, com i quan es va assabentar dels grans casos del pujolisme, els de Planadesmunt, Banca Catalana, CARIC, Estevill, Turisme, Pallerols, Adigsa, ITV, del saqueig del Palau de la Música…? I d'altres d’origen més variat, com el de Pretòria, Mercuri, l'Associació Catalana de Municipis, la màfia russa, Hisenda? Qui ho ha fet sense maldar per substituir el rol acusatori de la Fiscalia, investigador de les policies, o la voluntat intoxicadora dels serveis de les clavegueres estatals o autonòmiques?

Quantes associacions, corporacions i diaris van fer front a la croada patriòtica endegada entorn del “procés” de Banca Catalana dirigida pel pujolisme –quan el seu cap era president i simultàniament el verdader comandant a distància de l'entitat!– en la campanya d’ocultament d’irregularitats més vergonyosa de la història recent?

La crítica al poder més pròxim (no ho confongueu amb el menyspreu al poder democràtic) és sovint la més difícil, perquè els seus tentacles són més a prop. És molt fàcil injuriar la Unió Europea, perquè és un poder gairebé virtual, anihilar-lo acostuma a sortir gratis, però és més arriscat revelar els dèficits i les irregularitats del poder local, autonòmic, nacional, estatal, perquè aquests et poden canviar (a pitjor) la vida. I perquè sovint el parroquialisme nacionalista actua exercint una forta pressió, freqüentment discreta, per no erosionar “els nostres”. Qui i on ha escrit sobre el deficient model de construcció de la (ara ja no tan) nova Administració catalana, el seu caràcter feixuc, els nepotismes, tot allò que ha impedit que fos, aprofitant el seu caràcter de nova planta, la molt-millor Administració d’Espanya? Sobre la gasiva producció legislativa (tot i que en general més liberal que la del conjunt espanyol), el clientelisme polític, el biaix dels nostres mitjans públics de comunicació, la submissió partidista (no a un sol partit) dels organismes reguladors de la comunicació i d'altres? I dels altres poders, religiosos, financers? Dels racons foscos del monestir-símbol? De les primes úniques, les cessions de crèdit o les preferents, tot just van ser descobertes?

El periodisme que s’ha intentat practicar des d’aquestes pàgines, de paper i avui fa un any també virtuals, ha maldat també per acompanyar les apostes del gran gruix de la ciutadania; de la seva cultura, catalana i mestissa (el Quadern); del seu alè cosmopolita. Per això s’ha col·locat contra les operacions de neocentralisme (des de la Loapa: quants mitjans?), també la dels darrers anys; a favor de la normalització de la llengua a l’escola, tant de la primera com de la segona (més perfectible) llei; ha donat suport al nou Estatut (i a la seva millora), i ha criticat el seu escrostonament; ha vigilat els abusos dels poders utilitzant les policies (agressions a manifestants, maltractaments a comissaries); ha acompanyat les empreses i la innovació; ha procurat donar veu als arraconats i ha denunciat el buidatge simple i indiscriminat d’alguns serveis públics que configuren el nostre (encara supervivent) modest Estat del benestar.

I s’ha esforçat per construir ponts entre els catalans; entre els catalans i la resta d’espanyols; i per donar fe de vida de tots plegats davant d’Europa i del món. A favor del diàleg i no pas de la trencadissa.

Història exemplar? Una bella història, si el lector ens ho permet dir, però no mancada d’autoretrets obligatoris. El pitjor de tots, segons el meu parer, no haver arribat a temps d’impedir destrosses, en algunes ocasions. Com ara en el de les hipoteques abusives. O no haver aconseguit penetrar prou la intricada malla protectora en la corrupció de la Família, amb majúscula. O no haver escatit al mil·límetre la igualtat de llargada de les vares de mesurar. O haver confós l’orgull de l’ofici amb la supèrbia dels posseïdors genètics de la raó. Per la part que em toca, ego sum pauper.