Viatge als dos pols de Catalunya

Des de l'aire, Badia del Vallès (13.553 habitants) té la forma exacta de la península Ibèrica. Tots els carrers reben noms de zones d'Espanya i Portugal com Astúries, Cantàbria, Porto... i estan situades just on els tocaria al mapa del país. Als col·legis els van posar noms de balls regionals espanyols i la seva alcaldessa, la socialista Eva Menor, va néixer a Madrid. La majoria de la població procedeix d'Extremadura i Andalusia: aquí se celebra la verge del Rocio i per Setmana Santa hi ha processó. Un lloc així, esclar, havia de ser el municipi català on les opcions no independentistes triomfessin més (82,46%).

Com a l'oest llunyà, aquest poble va ser fundat del no-res (en un descampat i un barranc, concretament) el 1975. El 100% dels seus pisos, edificats sobre un polígon, eren habitatges protegits per als treballadors de Renfe i l'elèctrica Fecsa, la gran majoria procedents d'Extremadura i Andalusia. Tots els edificis són pràcticament iguals –amb cert aire a Pyongyang– i hi ha uns 5.400 pisos i una sola casa: la del capellà. No hi ha barris pobres ni rics (a la majoria hi entren pocs ingressos) i la taxa d'atur ronda el 23%, però va arribar fa poc fins al 27%. Aquest poble, enganxat a Sabadell, va ser un dels més castigats per la concessió d'hipoteques porqueria. En aquesta zona la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) ha treballat a preu fet. La seva alcaldessa creu que per molts, el tema de la independència és supèrflua. “Aquí el procés de la gent és molt personal i consisteix a arribar a final de mes o a trobar una feina”, assenyala Eva Menor al seu despatx.

Badia es va fundar el 1975 per acollir treballadors majoritàriament d’Extremadura i Andalusia

El municipi –els seus grans ambaixadors són el futbolista Sergio Busquets i el Mago Pop– té tanta poca activitat econòmica, que la Generalitat subvenciona el 30% del seu pressupost. Sense això, difícilment subsistirien. La recaptació per IBI és escassa i uniforme i no hi ha gaires bars que generin impostos. Puri Amaya, de 66 anys i nascuda a La Rioja, treballa en un. Té set fills (diversos a l'atur) i 11 néts. “Les passem magres per arribar a final de mes. Amb aquest panorama, no ens arriscarem a ficar-nos en un embolic com la independència. S'entén, no?". S'entén i, malgrat que aquest va ser uns dels primers llocs a Catalunya on va començar la immersió lingüística, aquí l'idioma majoritari és el castellà. 

Badia és petit, tirant a minúscul. No arriba a un quilòmetre quadrat. Però els edificis de rusc que s'aixequen als carrers el converteixen en el municipi de més densitat poblacional de Catalunya. De fet ni tan sols es pot utilitzar el quilòmetre com a unitat de mesura real. Vistes les xifres (i l'estigma social moltes vegades injustificat que l'acompanya) podria dir-se que la vida a Badia no és gens fàcil. Però ningú se'n vol anar. “No me n'aniria ni que em toqués la loteria. Aquí es viu molt bé”, afirma Juan, un dels avis que juga a petanca a la tarda al casal de jubilats.

Hi ha diverses explicacions per a aquest amor compartit a un poble que no ha pogut donar-los gaire. Aquest lloc el van fundar ells, i ells són els qui encara hi viuen. Fins al 14 d'abril del 1994 els habitants de Badia van estar repartits administrativament entre Cerdanyola i Barberà. Però la custòdia compartida no va funcionar i al final ningú se n'ocupava. Es van quedar sense serveis i amb les factures sense pagar. Així que fa 20 anys van decidir independitzar-se –atenció al paral·lelisme amb el procés català– per poder gestionar els seus propis recursos, recorda el Pedro, un jubilat extremeny: “I encara que no ho sembli, no ens ha anat malament. L'hi asseguro”.

A LA ZONA ZERO DE L’INDEPENDENTISME

El capellà Pol parla molt millor català que castellà. De fet, el castellà només el xampurreja, confessa mentre es col·loca l'alçacoll. I a més de ser del Barça d'allò més –té la bandera penjada al balcó–, és independentista. L'interessant és que el capellà Pol Badibanga és del Congo i només fa un parell d'anys que és a l'Esquirol, el poble on la independència ha tingut més suport a Catalunya amb un 91,6% dels vots (CUP més Junts pel Sí). Badibanga dóna suport i entén perfectament aquesta postura, i per donar context a aquesta qüestió recorda quan el seu país es va independitzar de Bèlgica. “Crec que reclamar la independència és un dret natural. Tothom va ser creat per Déu per ser lliure i autònom”, afirma.

L'Esquirol és a la comarca d'Osona, probablement la zona zero de l'independentisme a Catalunya. Aquí gairebé tothom pensa el mateix pel que fa a aquest tema. No feia falta persuadir-los de res. Durant la campanya només es va fer un míting i gairebé no va caldre convèncer ningú, recorda Àlex Montanyà, l'alcalde.

Sobre les seves inclinacions més espanyolistes, sabem que de 1.462 vots dipositats, 21 van ser per al PP, 21 més per a Ciutadans i 24 per al PSC. Però aquests votants, especialment els dos primers, no es prodiguen gaire amb les seves opinions. “Alguna vegada els detectes veient el Madrid”, fa broma el tinent d'alcalde Joan Callejón. "Ui, no en veuràs pas cap. No ho diuen obertament", assenyala un altre veí. Johnny, l'amo del bar Rovi-Snack, ho confirma, malgrat que ell prefereix no tenir converses sobre política amb els clients quan és darrere de la barra. “Però són molt pocs”, afirma.

L'Esquirol té 2.188 habitants i està compost per quatre nuclis, entre els quals hi ha Cantonigròs, un dels llocs tradicionals de l'estiueig de la burgesia catalana més vinculada al nacionalisme. Aquí, Joan Triadú, un dels grans prohoms de la llengua i la cultura catalanes, com recorda la historiadora Glòria Soler, s'hi va passar un any i mig recuperant-se d'una tuberculosi i hi va instaurar un concurs literari. Aquell activisme cultural va quedar instaurat i encara se'n percep el rastre en desenes d'entitats i associacions.

Situat a la vall de Sau Collsacabra, es tracta d'un dels termes més grans de Catalunya (i probablement bonics). Dispers pel que fa a població (150 masies perdudes per la muntanya) i riquesa (només un 4% d'atur), el seu alcalde el defineix com una espècie de “petita república de Catalunya”. Les fotos dels Reis d'Espanya girades del revés per assenyalar els serveis d'homes i els de dones (un a cada porta) de l'Ajuntament donen fe del seu escàs entusiasme monàrquic. De l'Esquirol, de fet, se'n podria dir que fa temps que van començar la famosa desconnexió.

A l’Esquirol no va fer falta fer campanya ni convèncer ningú, recorda l’alcalde: “Fa temps que estem convençuts, aquí”

Però no es descarta que Espanya hagués iniciat també aquest procés pel seu compte i al revés. Avui és impossible trobar l'Esquirol en un GPS i a la majoria de mapes. Correus tampoc associa cap codi postal a aquesta denominació i cada dia hi ha més embolics amb els enviaments. Com si fos un poble fantasma. Però l'origen d'aquest fenomen es remunta al segle XIX, quan als habitants del poble (llavors anomenat Santa Maria del Corcó) se'ls va començar a conèixer com els esquirols, ja que a la fonda del poble hi tenien un esquirol engabiat. Temps després, alguns se'n van anar a Manlleu, un poble proper, a substituir els treballadors en vaga d'una fàbrica tèxtil. Van rebentar l'aturada dels obrers. I d'aquí ve això de ser un esquirol, paraula que normalment va acompanyada d'algun altre adjectiu.

Per això sorprèn que fa dos anys es fes una consulta per canviar el nom de Santa Maria del Corcó i començar a anomenar-se l'Esquirol. La votació es va guanyar amb un 90% d'aprovació. Interrogat sobre aquest tema, l'alcalde defensa que aquest nom no amaga res pejoratiu, al contrari. “Jo ho veig com que som una gent atrevida, més valenta. Abans aquests pobles [on s'hi va anar per substituir els treballadors en vaga] eren molt més lluny”, reflexiona.

Aquest amor a la pàtria té vincles forts amb la terra que es trepitja, amb el paisatge, sosté el veí Joan Pons. Aquí no es posa en dubte l'idioma, es parla català sempre. “Estem molt contents amb el procés, però de vegades ens agradaria que fos tot molt més ràpid. Fa molt que paguem el que no ens toca i no rebem res a canvi”, assenyala el Johnny. Un malestar que podria arribar a compartir-se si un s'embarca en l'odissea d'anar a visitar-los amb tren des de Barcelona. Una vella infraestructura amb una sola via per als trens que circulen en sentits oposats. Una cosa semblant a tot aquest procés.