El Nepal, contra el “suïcidi legal” a l’Everest

Si creieu que la muntanya és de tots i per a tots, us equivoqueu doblement. Una prova: el Govern del Nepal acaba d'anunciar que considera seriosament la possibilitat de vetar l'accés a l'Everest i altres muntanyes del seu Himàlaia a les persones discapacitades, així com als més grans de 75 anys i als més petits de 16.

Aquesta seria una prohibició tàcita. Un altre assumpte són les prohibicions ètiques, aquestes que manegen els alpinistes defensant la idea que un ha d'estar a l'altura de la muntanya que escull i no rebaixar-la a l'alçada de cada individu. Dit d'una altra forma: si no sou autònoms en un terreny concret de muntanya, busqueu-ne un altre… o contracteu els serveis d'un guia que us condueixi pel camí correcte respectant el medi i l'ètica del muntanyisme.

A l'Everest, fins avui, tot s'hi val. Tot per diners, esclar. Què no sabeu fer servir uns grampons? No passa res, les companyies de guies us ensenyen al camp base una cosa que necessita anys de pràctica. Necessiteu oxigen per caminar fins a 6.000 metres? Aquí teniu dotzenes d'ampolles. Rellisqueu sovint? Lligueu-vos a les cordes que surten del camp base i que arriben al cim del sostre del món. Teniu un problema? Aquí hi ha dos xerpes per baixar-vos. I també existeixen helicòpters que us extreuen de la muntanya tan ràpid que fins i tot dubtareu d'haver-la trepitjat.

Així, de manera tan dependent, han escalat l'Everest centenars de persones, entre elles un home de 80 anys i un preadolescent de 13. També ho va aconseguir un doble amputat des dels genolls, un invident, etcètera. Tots tenien dret a intentar-ho, o no?

“No podem deixar que vagi a morir a l'Everest qui vulgui”, diu el ministre de Turismo

El terratrèmol que va assolar el Nepal el passat mes d'abril va posar fi a la vida de 18 persones a l'Everest. Una mala publicitat que el Govern local vol rentar, encara que sense anar a l'arrel del problema de saturació que té la cara sud de l'Everest. Accidents múltiples recollits per la premsa, pel·lícules, llibres i altres referències negatives fan (amb raó) de l'Everest un "circ", com el designen molts alpinistes. Ningú entén gairebé per què, ara, els "pallassos" han de ser precisament la gent gran o els discapacitats severs. Carlos Soria, un excel·lent alpinista encara als seus 76 anys, és sens dubte una persona més hàbil i autònoma en alta muntanya que qualsevol dels clients "joves" que paguen per ser guiats a l'Everest. Es pot dir el mateix de l'invident Erik Weihenmayer (cim a l'Everest el 2001), més fort i expert que molts muntanyencs assenyalats a priori com a capaços.

Kripasur Sherpa, ministre de Turisme al Nepal, defensa: “No podem deixar que vagi a morir a l'Everest qui vulgui. Si no estan físicament i mentalment sans, seria com permetre un suïcidi legal. Les persones amb discapacitat o impedides de la vista generalment necessiten algú que els porti muntanya amunt, cosa que no és senzilla. Només aquells que puguin pujar de forma autosuficient tindran el permís de cim”.

Kripasur Sherpa passa per alt, no obstant això, un fet eloqüent: els muntanyencs que contracten un servei guiat per trepitjar l'Everest no són "autosuficients". Els xerpes els munten les tendes, proveeixen els camps d'altura de menjar i oxigen embotellat, fixen les cordes a les quals s'agafen, els canvien les ampolles buides per altres de plenes, decideixen per ells l'estratègia que han de seguir, quan han de pujar, baixar i intentar el cim… i tot això, en els codis de l'alpinisme, s'anomena no ser autònom. A més, les visites de gent gran, nens o discapacitats són comptades i, en termes de perillositat, es dilueixen generosament entre un mar de muntanyencs "normals" que queden embussats irremeiablement i exposats a la fatalitat quan alguna cosa es torça.

L'alpinista Carlos Soria és als seus 76 anys més autònom que molts joves

Traçar la línia que separa als físicament i mentalment sans dels que no ho estan esdevé, si més no, una tasca delicada. Existeixen molts tipus de discapacitat: el grandíssim Reinhold Messner, primer home a ascendir sense oxigen embotellat a l'Everest, va desenvolupar gran part de la seva gran carrera sense els dits dels peus, tots amputats per congelació. Se li ha de negar l'accés a aquesta muntanya? Elizabeth Hawley, la notària oficiosa de l'Himàlaia, considera que no correspon a les institucions “jutjar les capacitats dels muntanyencs”.

En discriminar un percentatge diminut dels que van a l'Everest, el Govern del Nepal només proposa solucions cosmètiques, sense atacar de ple el problema de massificació que té la seva muntanya fetitxe. Limitar el nombre de companyies de guies in situ o el nombre de clients desembussaria (i, de passada, netejaria) la muntanya. Però pel camí es perdrien molts diners. I això sí que seria un suïcidi legal per a les arques de l'Estat.

Óscar Gogorza és guia d'alta muntanya i director de cuerdacorta.com.