El Barça, un club de cine

Als cinemes mexicans i sud-americans la pel·lícula Barça Dreams, dirigida per Jordi Llompart (Barcelona, 1962) i coproduïda pel pilot de MotoGP Jorge Lorenzo, ja saben de què va: és la història d'un club diferent, resultat d'un projecte de qui va ser durant 13 anys presentador del Telenotícies de TV3, que per raons vitals va decidir un dia dedicar-se a rodar pel·lícules. Un film que s'estrenarà el pròxim dia 9 a 16 sales de cinema de tot Espanya amb la intenció de transcendir com a “la gran pel·lícula del Barça”.

“El gran repte del documental ha estat superar les dificultats per arribar als jugadors i aconseguir drets d'imatge; tot un laberint”, recorda el director, que va tenir com a principal idea “documentar la singularitat del club, descriure la càrrega emocional i justificar per què el Barça és més que un club i donar sentit a la frase per als que van néixer lluny de Catalunya i no l'han mamat”. Basant-se en la selecció de més de dues mil imatges de procedència molt diversa, tractades algunes per l'artista Pep Bou (referent en espectacles amb bombolles de sabó), amb la idea de crear metàfores visuals que han ajudat a deformar escenes amb la voluntat simbòlica de demostrar “que la fama és efímera, que en la història del Barça tot passa a una velocitat trepidant, i que personatges que en moments puntuals ho han estat tot, passen a ser oblidats en un segon”.

S’estrenarà el pròxim dia 9 a 16 cinemes de tot Espanya amb la intenció de transcendir com “la gran pel·lícula del Barça”

El treball de Llompart està fonamentat en les entrevistes amb els qui han protagonitzat les històries del club, fins on ha estat possible. Parla Lineker i Messi i ho fan Sadurní, Olivella, Alexanko, Bakero, Piqué o Iniesta, a més de periodistes i d'historiadors. Voluntàriament va rebutjar veus de la societat civil, d'expresidents i de tots els que “poguessin intoxicar la idea. Volíem un retrat des de dins però que no caduqui ni sigui tergiversat per opinions politicoesportives conjunturals. Hem parlat del sentiment i sobretot del joc”, sosté. Reconeix que a la filmació hi falta una entrevista: “Hi falta Guardiola, no hi va voler sortir”, lamenta l'autor, que afegeix: “Va acceptar atendre'ns, vam parlar i ens va explicar la seva idea. En aquell moment, li pesaven encara certes coses del seu pas pel club que no estaven cicatritzades”.

Qui sí que hi apareix és Messi. “Ens va sorprendre i sorprendrà”, avisa Llompart: “Té molt més discurs interior del que projecta, potser per timidesa”. I explica: “D'ell vam gravar imatges en alta velocitat, en càmera lenta perquè ens entenguéssim, i l'únic jugador que superava la velocitat de càmera era Messi, el perdíem en l'enquadrament”.

Al final, l'autor presumeix d'haver aconseguit condensar 115 anys d'història en poc menys de dues hores, una filigrana narrativa. “Ens hem deixat coses, segur”, diu abans de mostrar-se orgullós. “La pel·lícula ve a cobrir un buit en la història del club: de fet, només n'hi havia una, realitzada amb motiu del 75è aniversari, que va passar sense pena ni glòria, perquè es va exhibir gairebé clandestinament. Hem aprofitat algunes imatges d'aquella, però crec que la nostra és, per inèdita, la gran pel·lícula del Barça: senzillament no n'hi ha una altra”, assenyala. I aclareix. “No són memòries esportives, un simple relat de gols. Hem tractat de dotar-la d'una gran càrrega d'interrelació amb la societat perquè el Barça transcendeix els gols, no pots obviar el que passa fora del camp quan parles d'aquest club. És un referent social i aquesta pel·lícula tracta de documentar-lo”.