Per què sóc més llest que tu encara que els números no siguin el meu fort

Si hagués de passar avui un test d'intel·ligència, el talent musical del jove Mozart no estaria entre els números u de la classe. O, el que és el mateix, no superaria els 140 punts del quocient intel·lectual (QI). I tot perquè, al carrer i a les aules, el prototip del fet de ser intel·ligent, enquistat en la nostra cultura des dels grecs i el Renaixement, encara s'associa en exclusiva a les habilitats reconegudes en aquesta popular puntuació per avaluar el pensament abstracte basant-se en la lògica i les matemàtiques. No obstant això, els avenços de la ciència de les últimes dècades mostren que hi ha vida intel·ligent més enllà d'uns números.

Més que una bona memòria per recordar noms i dates i un hàbil raonament matemàtic, la intel·ligència és sobretot adaptació. Les versions revisades del QI, que amplien la intel·ligència a l'experiència amb el mitjà, rescaten Charles Darwin i les seves teories evolutives, com assenyala Pablo Fernández-Berrocal, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Màlaga. “Curiosament, els neurocientífics del segle XXI tornen a la idea originària de Darwin demostrant que ser intel·ligent és la capacitat d'adaptar-se a l'entorn de la forma més eficaç. Aquesta capacitat varia segons el context i implica flexibilitat en situacions molt diferents”, explica el catedràtic.

Hi ha persones que són intel·ligents i s’adapten amb facilitat i flexibilitat a certs contextos, i en canvi, en d’altres semblaven estúpids Pablo Fernández-Berrocal, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Màlaga

Així, conceptes com el factor G o les teories que vinculaven la superació d'un determinat tipus de proves a una intel·ligència tot terreny ja no obeeixen a l'evidència científica. “Hi ha persones que són intel·ligents i s'adapten amb facilitat i flexibilitat a certs contextos, i en canvi, en d'altres semblaven estúpids. I si ens remuntéssim 30.000 anys enrere, aquelles persones considerades intel·ligents podrien fins i tot morir devorades, perquè no afrontarien la demanda del seu entorn. Com més simple és el món, és més probable que ens serveixin els recursos generals, però en un món tan complex com el nostre, es necessiten habilitats molt més específiques, motiu pel qual a poc a poc s'inclouen altres tipus d'intel·ligència”, explica aquest psicòleg especialitzat en intel·ligència emocional, fundador del Laboratori d'Emocions de la Universitat de Màlaga.

Per què a un bon orador, amb gran capacitat de compressió verbal, o a un geni del piano o la pilota, de gran talent físic, no se'ls considera intel·ligents en la nostra cultura occidental? El protagonisme de la intel·ligència abstracta logicomatemàtica respon a l'herència del sistema productiu europeu anterior a les dues grans guerres, quan el talent abstracte tenia la clau de l'èxit laboral i social i una rutilant carrera educativa es reconeixia al mercat amb un no menys llustrós lloc de feina.

En aquest context va néixer el QI, un concepte revolucionari encunyat pels psicòlegs que es van enfrontar al repte de classificar les persones, primer per avaluar els trastorns mentals i després amb propòsit educatiu, davant el nou corrent d'escolarització a Europa, amb l'afany d'estandarditzar les proves amb criteris objectius, a diferència de l'entrevista clínica.

“Al voltant dels anys setanta, alguns estudis van demostrar que no estava garantit que les persones que aconseguien les millors feines fossin les que tenien més intel·ligència abstracta. A partir d'aquí, la complexitat del món laboral no es vincula tant a tasques cognitives, sinó a les relacionades amb la gestió de les pròpies emocions, l'estrès, l'ansietat i la capacitat de regular les interaccions socials en relació amb les persones. El que marca la diferència d'una persona brillant en l'àmbit laboral no és la seva intel·ligència clàssica, sinó aquest extra que es refereix a un altre tipus d'intel·ligència”, apunta Fernández-Berrocal.

La popularitat de les escales d’intel·ligència d’especialistes com Binet i Wechsel, els noms de referència en el mesurament del QI a escala mundial, encara és difícil de superar

No obstant això, la popularitat de les escales d'intel·ligència d'especialistes com Binet i Wechsel, els noms de referència en el mesurament del QI al món, encara és difícil de superar. Treballs de psicòlegs com Robert J. Sternberg, un dels impulsors fa tres dècades de la intel·ligència pràctica o aplicada, o Howard Gardner, que va dinamitar la teoria de la intel·ligència única amb les intel·ligències múltiples (lingüística, interpersonal i intrapersonal, musical, espacial, naturalista, corporal, a més de la logicomatemàtica), encara no han arribat a aplicar-se com a corrent majoritari a les escoles.

“Els alumnes que s'adapten bé al sistema escolar són els que tenen una intel·ligència numèrica i logicomatemàtica alta. A la resta, que poden tenir un altre tipus d'intel·ligència, els costa molt adaptar-s'hi. L'escola continua treballant avui amb un model. Hi ha persones molt intel·ligents que no són especialment brillants en els aspectes logicomatemàtics i no acaben d'adaptar-se, malgastant el seu potencial artístic, lingüístic o de relacions socials, l'escola es converteix per a ells en un martiri”, observa aquest psicòleg.

La creativitat es pot mesurar?

Superada en el camp de la investigació l'existència d'una intel·ligència única, com detectar el talent en un examen continua sent el malson dels científics, malgrat innovacions com el Test d'Intel·ligència Emocional Mayer-Salovey-Caruso (MSCEIT). “Si es posen problemes matemàtics o lingüístics, és més o menys fàcil avaluar les respostes, perquè hi ha una solució correcta. Una altra cosa són les respostes als problemes de la vida real. Fa més d'un segle que intentem avaluar la creativitat com a procés, no com a producte, i malgrat les investigacions, no s'acaben de veure resultats”, explica el catedràtic.

Fa més d’un segle que intentem avaluar la creativitat com a procés, no com a producte, i malgrat les investigacions, no s’acaben de veure resultats Fernández-Berrocal

L'avaluació, la clau de tot, també falla en el concepte de QI i els tests clàssics de paper i llapis. Fernández-Berrocal apunta: “Ara, el somni, a través d'investigacions amb ressonàncies magnètiques funcionals, és trobar l'indicador del nivell d'intel·ligència observant, per exemple, el percentatge de matèria grisa o blanca, tenint en compte el volum del cervell i determinades zones. Però això no s'ha aconseguit i no sé si es podrà aconseguir. Seria com dir que la intel·ligència és només això, sense tenir en compte l'aprenentatge i l'experiència”.

Malgrat que hi ha programes televisius que segueixen impressionant el públic amb la memòria dels concursants (una facultat superada per la consulta immediata de les dades als mitjans digitals), per Fernández-Berrocal la capacitat d'anticipació hauria de ser la intel·ligència que cal potenciar. “Les màquines no poden predir el futur, però nosaltres som capaços d'innovar i anticipar, i els pobles sempre han sobreviscut a les adversitats del clima, la gana o les guerres gràcies a això. En la nostra vida personal passa igual: els que saben anticipar-se als problemes, en lloc de ser subjectes passius, tenen més capacitat d'adaptació. Però això encara no s'ensenya a l'escola, i seria una autèntica revolució”, conclou.