El fracàs de la por

Falten només dos dies perquè puguem mesurar la distància que hi ha entre Catalunya i Espanya. A amb data d'avui sabem que és enorme i irreversible. El diumenge al vespre sabrem els quilòmetres exactes. Per primera vegada, els que han utilitzat termes com abisme o ruptura tindran raó i, per això, aquesta vegada sí, m'atreveixo a donar-los un consell: no llegiu les dades a la llum del discurs dels poders estatals, econòmics o mediàtics, perdoneu la redundància. Sigueu honestos.

La seqüència és lògica. Estem aquí perquè Espanya no ha elaborat un discurs de la diversitat. Per por, per fòbia, per pura desídia o per la inèrcia d'una història plena de traumes. Perquè l'associava a debilitat, per raons econòmiques o pel que sigui, però arribats al 2015 podem dir que l'Espanya diversa ha fracassat. Si exceptuem la literatura científica produïda sobre la immigració que va atreure la breu bonança econòmica, no ha tingut oportunitat de pensar què significava la diversitat cultural, social o econòmica dels seus territoris. Cap Paco Candel va escriure Els altres espanyols. La falta d'un relat d'inclusió ha fet que sigui impossible trobar un desenvolupament sostingut de conceptes com diversitat o alteritat.

La diversitat ha estat una tara, mai una oportunitat. No s'ha sabut crear un context fèrtil que pogués beneficiar el conjunt de la població, i Espanya continua dolent i dolent-se. Ha preferit malmetre el seu propi contingut plural que beneficiar-se'n. S'ha descrit i afirmat tantes vegades uniforme que un entén que es puguin arribar a negar fins i tot les evidències més palmàries i cometre destrosses en qualsevol banda. No només a Catalunya, esclar, a Galícia, les Balears, el País Valencià o a Euskadi. A Espanya.

La lògica té una seqüència perquè no hem tingut mediadors. Es pot argumentar que quan falla una relació, la culpa sempre és de totes dues parts. Hi puc estar d'acord, sempre que es calibri i es descrigui la diferència de poder que les separa. No hem vist ni un sol programa a TVE, per no parlar de les cadenes privades, on es promocionés l'intercanvi entre les diferents cultures de la Península perquè significava reconèixer-les de facto. El més trist del cas és que pensem que potser ha estat millor així, vist el tractament que se'ls dispensa. Els traductors socials han fallat quan no han actuat de mala fe venent els seus productes estrella, la victimització del fort amb el conflicte lingüístic o el nacionalisme asfixiant.

No hem vist ni un sol programa a TVE on es promocionés l’intercanvi entre les diferents cultures de la Península perquè significava reconèixer-les de facto

A l'altra banda, tenen una mediació plausible, imperfecta com totes, però real. La realitat demogràfica ha creat tots els ponts possibles a Catalunya. La mediació s'ha fet al llit, al carrer, a l'escola i a la feina. Per això no es perdonarà que s'hagi jugat de manera miserable a trencar la convivència resultat d'aquest esforç de mediació. De la dreta ho esperàvem, però que la nova esquerra busqui cognoms i ètnies... No funcionarà. Espereu els resultats de diumenge. Siguin els que siguin seran enormes.

El que ja no té tanta lògica, i n'hi ha prou amb recordar el ridícul de Rajoy amb els passaports, és que l'Estat només es dirigeixi a Catalunya a través de l'ordre o de l'amenaça. Roma locuta per boca de jutges que no dubten a dictar sentències, com la que ordena que tota una classe hagi de canviar la llengua vehicular si un sol alumne ho demana. Els seus polítics i alts funcionaris, perdoneu la redundància, repeteixen sense parar que l'amor de la convivència es transformarà en ira el matí següent de la separació. Com has de voler conviure amb un Estat que et vol deixar sense res? Com es podrien oblidar les amenaces de la patronal i dels bancs i les pressions a multinacionals? Com, l'aval dels socialistes catalans a associacions com SCC, el president de les quals està sent investigat per difamació a les xarxes? I el silenci còmplice de l'esquerra espanyola? Si no fos perquè el poder que s'expressa d'aquesta manera és un llast per a tots, sobretot per als catalans no independentistes i fins i tot per als espanyols, ens petaríem de riure.

Quan tot el que s'ofereix és por, s'acaba la lògica. Amb amics com aquests el que fa por de veritat és no aconseguir la majoria suficient per començar la secessió.

Ja falta menys.

Francesc Serés és escriptor