Bipartidisme diferent

El discurs de la recuperació econòmica i la duresa adoptada pel Partit Popular sobre Catalunya no li reporta vots en el conjunt d'Espanya, si s'ha de jutjar pel sondeig de Metroscopia publicat avui per EL PAÍS i també per sondejos anteriors de la mateixa sèrie. El PP continua estancat i es manté l'empat virtual amb el PSOE, que supera els populars per segona vegada en aquest baròmetre, encara que la distància entre tots dos es limita a 1,2 punts.

Després del més que probable triomf de l'independentisme a les eleccions catalanes, el PP hauria de reconèixer els errors comesos, entre els quals no és menor l'aposta a Catalunya per un candidat amb un perfil com el de Xavier García Albiol. D'això se n'aprofiten Albert Rivera i Ciutadans, que sostenen inequívocament la unitat d'Espanya, però amb aspirants de millor imatge i actituds centristes. Paradoxalment, el PSC podria obtenir més vots a les generals que a les autonòmiques, segons Metroscopia, cosa que, si es confirmés a les urnes, reforçaria l'opció de Pedro Sánchez.

Però el canvi més significatiu és la reconstrucció del bipartidisme. Es quarteja el sistema de quatre forces dominants, apuntat per diferents enquestes a finals del 2014 i els primers mesos del 2015, amb PP, PSOE i Podem pràcticament en un mocador, i Ciutadans apropant-s'hi en intenció de vot. Aquest disseny deixa pas a un altre de més bipartidista, en certa manera semblant al de la Transició, que va ser apel·lat d'“imperfecte”, i al d'altres legislatures de governs estatals sense majoria absoluta, en què el partit dominant requeria el suport d'altres formacions més petites per completar la seva.

El que no hauria de tornar és la tensió enorme a què va ser sotmesa la societat durant la gran polarització política viscuda en temps de José Luis Rodríguez Zapatero com a cap del Govern i de Mariano Rajoy al capdavant de l'oposició, per més que l'enfrontament es traduís en una concentració enorme de vots i escons entre socialistes i populars. Espanya necessita molt més seny. La política de pactes i d'entesa és millor que la reproducció dels temps crispats de gran part del decenni anterior, coincidents amb l'esclat de la crisi financera, i llevadors de la crisi política que avui travessa Espanya.

La suma de les intencions de vot cap als dos partits principals encara no arriba al 50% en el moment present, però comença a ser clar que sobre el PP o el PSOE recaurà la responsabilitat de construir el futur Govern estatal sobre la base de pactes amb uns altres de més petits i definir reformes constitucionals i legals tan reclamades com discutides. Res d'això serà possible si el sectarisme i el rebuig total als altres tornen a l'escenari. En aquesta direcció cal reorientar la política perquè sigui possible reconstruir l'Estat.