L’Espanyol derrota la Reial Societat en un partit totalment boig

La Reial i l'Espanyol són dos enigmes, dos misteris que esperen un detectiu que els desxifri. A la Reial se li suposa una qualitat ofensiva que, ara com ara, és un missatge en una ampolla navegant a la deriva; l'Espanyol, reconstruït per necessitat, va decidir tornar a reconstruir-se a Anoeta després del desastre davant del Reial Madrid.

En aquestes circumstàncies, preval el xivarri i les circumstàncies s'apoderen dels arguments. Per exemple, en la Reial, el protagonisme era dels laterals, especialment, De la Bella; a l'Espanyol, els mig centres prevalien sobre un escenari gris. Tot tenia un to esvanit, tant com el de Carlos Vela, embrancat en una polèmica per les seves declaracions que suggerien un desig de fugir de Sant Sebastià. Mala notícia que el capità, el líder, enarbori la bandera blanca.

I no obstant això, una mica abans dels 20 minuts, Agirretxe, va caçar una centrada de De la Bella, després d'un mal rebuig d'Enzo Roco, per aconseguir el primer gol del seu equip des que va començar la temporada. El gol va ser tan sorprenent com quan comença a ploure en una platja a l'agost. Una altra circumstància. Un error —d'Enzo Roco—, un encert —de De la Bella— i una oportunitat per a un golejador nat que olora els gols des de lluny. I aquest li va arribar des de prop. L'Espanyol encara estava lleganyós, amb prou feines despertat pel dinamisme de Víctor Álvarez, però desconnectat dels seus dos davanters, Gerard i Asensio, dues promeses de futur, però irreals en el present d'Anoeta.

Era un d'aquell partits de degoteig, en què es juga poc i a poc a poc. El gol no va alleugerir la motxilla de la Reial ni tampoc la de l'Espanyol, que amb prou feines va trobar un xut buidat amb el tou dels dits per Rulli. Però quan manen les circumstàncies, les sorpreses són estrepitoses. I una gran passada de Víctor Álvarez a Asensio li va permetre reptar Rulli, que el va derrocar a l'àrea. Penalti, expulsió de Rulli i gol de Gerard. Un tres en un inesperat que alterava la rutina del partit a la vora del descans. Marejada a la Reial, calma absoluta a l'Espanyol.

I mig partit que el conjunt català s'ho va prendre amb calma. La Reial va atacar, de sortida, per pura ràbia, però morint a la riba de l'àrea esvanint-se. Sense la imaginació de Vela, la novel·la realista sembla un discurs. I amb una pàgina menys des d'abans del descans, el seu argument era bastant inintel·ligible. De la Bella, el seu lanzarote, es va frenar en sec, per la inferioritat numèrica. I l'Espanyol, a poc a poc, es va ensenyorir del joc fins aconseguir el gol en una rematada de cap d'Enzo Roco, que redimia el seu error en el gol realista. Va ser després d'una centrada magnífica de Hernán Pérez que Illarramendi va defensar amb moltíssima fragilitat.

Quedava el que queda en aquests casos: el fruit de la desesperació del que perd i el conservadorisme de qui guanya. Els canvis, al final del partit, van reactivar la Reial. Primer li van aixecar l'ànim, quan el Espanyol semblava que començada a pesar figues. Una altra vegada les circumstàncies. Surten Chory Castro i Jonathas, pel golejador Agirretxe i el xiulat Vela. I tots dos s'associen per empatar el partit. I enmig? Un nou error de la defensa de l'Espanyol, tova i despistada. Els dos defenses es van obrir i van deixar un cercle al brasiler perquè disparés a pler quan el partit moria. Pro en l'últim sospir, un córner que va prologar Álvaro i en el buit del segon pal va aparèixer Hernán Pérez per donar una rematada de cap i superar Olazabal. Sorpreses?, Errors?. Encerts? Circumstàncies?. Això, un misteri.