“Àguila pescadora sobre el teu cap!”

“Àguila pescadora sobre el teu cap!”. Qui ha vist la bestiola, imponent en el seu vol per sobre de la llacuna, i assenyala la seva localització al cel amb el codi típic dels aviadors de guerra, com faria un metrallador de cua d'un Lancaster davant l'aparició de caces nazis (“Bandits a les dotze!”), és ni més ni menys que Dick Forsman, Big Man al món de l'ornitologia, un dels experts mundials més importants en la identificació de rapinyaires. Forsman, a qui els aficionats li demanen que els signi els seus llibres com si fos Ken Follet, és un dels experts internacionals que ha reunit al delta de l'Ebre aquest cap de setmana el II Delta Birding Festival, un esdeveniment realment interessant i simpàtic consagrat a difondre l'interès per les aus.

En el marc de la convocatòria, molt reeixida, divendres va tenir lloc una sortida de cèlebres birdwatchers –un grup al qual un profà podria qualificar de bastant friqui– per zones protegides del delta a les quals normalment no és possible accedir. Aquest enviat especial es va poder colar excepcionalment en l'emocionant safari aviari i alternar-se amb els grans cracs de la matèria per observar els observadors, intentant de pas de no fer gaire el ridícul, a més de veure coses sensacionals. I no era fàcil, ja que en la vintena d'individus, d'indumentària bastant excèntrica i armats amb la panòplia de binoculars, telescopis i càmeres (i coneixement ocellaire) més formidables que calgui imaginar, no n'hi havia ni un que no distingís d'un cop d'ull –o fins i tot pel cant!– un mastegatatxes femella d'un mascle, o una gavina corsa d'una d'estar per casa.

Qui signa aquestes línies esperava de matinada per unir-se al selecte grup. Ho feia en un lloc desèrtic de la urbanització Eucaliptus, al costat d'una màquina de Coca-Cola i una altra que expenia esquer viu per a pesca, i amb una garsa de plàstic i un nan de jardí per tota companyia. Van començar a arribar sigil·losament els experts. Un jove atractiu amb aspecte de tornar de festa va resultar ser l'asturià Dani López-Velasco, un dels guies de viatges més prestigiosos per veure ocells del món, de l'empresa Bird Quest, acabat d'aterrar de Papua i d'aventures sense fi –en una ocasió els va detenir l'observació de casuaris i arquers una guerra tribal–. També hi havia el biòleg José Luis Copete, que m'havia promès un blauet (i va complir, i tant!). En un moment ja formàvem una partida ben variada i mentre despatxàvem un esmorzar ràpid les converses s'omplien de plomes, emoció i expectatives. Joan Ferré parlava de pingüins i albatros albirats allà a les remotes Kerguelen. L'israelià Hadoram Shirihai, una altra de les estrelles del Delta Birding Festival, ho feia del controvertit descobriment a Oman d'una nova espècie de gamarús, que ja és tema per despertar-se.

Em va tocar anar en cotxe amb Forsman, que és finlandès tot i que sembla un White Hunter britànic i a mi em recorda poderosament John Buxton, l'heroi dels comandos que, capturat a Noruega el 1940, es va guanyar una reputació com a gran ornitòleg a partir de les seves observacions en un camp de presoners alemany a Baviera. Enfilem la platja del Trabucador entre les esplendors blaves i rosades d'una sortida de sol panoràmica. A la primera parada, a les Salines de la Trinitat, observem les gavines corses, la colònia més gran del món, de 5.000 parelles. Començava el xou. Els birdwatchers van desplegar els seus telescopis amb trípodes, els seus teleobjectius de gran calibre, la seva saviesa i la seva passió. Forsman i Shirihai assenyalaven que, una vegada vistes tan bé les corses, potser caldria redibuixar-les a les guies.

A la segona parada, internats profundament a la reserva de la Banya, el finlandès va localitzar dues àguiles pescadores, un xoriguer, un esparver cendrós, un bec d'alena, un tètol cuanegre i dos becplaners. Mentrestant, Copete identificava una cuereta groga per la veu, Jordi Sargatal una subespècie de corb marí emplomallat per una ploma que hi ha a terra i David Bigas, tècnic del parc, descobria un falcó pelegrí a la barana del far que no hauria vist ni un observador bantú, quin paio! Érem un grup enterament masculí –les dones, segons sembla, estan entrant més lentament en aquest món, sembla que prefereixen els cetacis i els micos, que els deuen recordar a nosaltres–, tot i que en comptes de parlar de ties, la conversa derivava cap a l'època d'arribada del mosquiter de doble ratlla. Algú recordava amb èmfasi haver fotografiat el dia abans un xatrac becllarg molt rar, “probablement un híbrid”, cosa que va donar motiu a una animada discussió, interrompuda abruptament quan jo, contagiat de l'entusiasme general, vaig cridar: “Ostres, un ànec!”, cosa que em va regalar mirades de compassió i alguna cella aixecada. Vaig decidir no tornar a obrir la boca si no era per dir “capbussó collnegre”. Copete, bon amic, em va brindar un capbussó al seu telescopi i un copet a l'espatlla.

De tornada al cotxe, vaig preguntar a Dick Forsman quins són els seus ocells preferits. Va sospirar. Semblava que estava a punt de treure les fotos de la cartera. “El trencalòs, el falcó grifó, l'àguila de Verreaux…”, ahh!, vaig saltar, la que porta el nom del tipus que va dissecar el Negre de Banyoles. Li vaig explicar la història en el meu anglès comanxe amb molta mímica i l'ornitòleg va semblar alleujat en aconseguir que callés assenyalant-me una garsa imperial en vol. A partir d'aquí va ser un no parar: batallaire, capó reial (que depreden el caragol poma), martinet ros, un martinet menut aixafat en un camí (el Dick va aixecar el cadàver trist, com si fos d'un parent).

A l'illa de Buda, jo ja estava tan integrat –sobretot en trobar una muda de serp verda, no dir ximpleries i repartir caramels de l'hotel– que Shirihai em va confessar el seu amor pels còlits i petrells, “l'ocell que més em fa bategar el cor”. Però jo ja corria perquè Copete havia cridat: “Jacinto, blauet!”. Va passar una parella d'aquests ocellets com dues fletxes de color blau elèctric, perseguint-se. Gairebé em poso a plorar de felicitat i llavors vaig veure com els experimentats ornitòlegs em miraven i assentien. I em vaig sentir com a casa.

A la línia de foc per veure el xot de Mindanao

El fantàstic Delta Birding Festival, que té com a alma mater –o gallina lloca– Francesc Kirchner, d'Oryx, se celebra anualment a les instal·lacions de Món Natura Delta, a la part sud del delta de l'Ebre, amb l'estany de la Tancada i les antigues salines de Sant Antoni. És un emplaçament ideal, ja que poques vegades pots sentir parlar d'aus veient-ne tantes al voltant o adquirir uns prismàtics provant-los sobre un esbart de flamencs.

En una sèrie d'edificis, carpes i casetes (entre canals en què pots intentar “lo perxar del Delta” en els bots tradicionals), es desenvolupen les múltiples activitats, que van des de tallers per a nens a conferències especialitzades com CSI egagròpiles deltaiques, sobre les regurgitacions de les aus de la zona, passant per exposicions, projeccions de documentals –dissabte es va presentar la nova sèrie de TV3 Tocats de l’ala– i l'oferta de productes i serveis relacionats amb el món del birdwatching: cal destacar que a l'espai d'Oryx et netejaven l'òptica per 15 euros i oferien un mercat de telescopis i binoculars de segona mà a preus realment interessants.

A la seva pròpia caseta, el simpàtic guia ugandès Tony Byarugaba proposava als twitchers (els més obsessionats a col·leccionar albiraments d'aus) gires pel seu país per veure rareses realment impressionants. Quan li vaig dir que el turac que mostrava en un cartell jo ja l'havia vist a Kènia, va somriure i va contestar: “Segur que els kenians ens l'han robat”. Altres expositors convidaven a interessar-se per destinacions més properes, a fer-se socis de tal o tal altra organització o a adquirir casetes-niu i menjadores artesanals (també hi ha un bon servei de restauració per als visitants).

A la fira, que acaba avui diumenge i ha congregat un públic nombrós malgrat que no és un lloc que quedi gaire a mà (encara que val la pena l'esforç per passejar per la zona i submergir-se en la bellesa de les platges salvatges i els camps d'arròs al capvespre), un pot comprar llibres d'ornitologia, des dels destinats a principiants fins a l'obra magna de Lynx amb totes les aus del món o la guia dels ocells de Machu-Picchu. Les conferències dels especialistes van ser seguides amb gran expectació i moltes va caldre escoltar-les dempeus i fins i tot des de fora de la carpa.

La del guia Daniel López-Velasco va ser de les de més èxit. El jove professional ens va encantar des del principi explicant com les hienes es van menjar el seu company de la tenda del costat en el seu primer treball. Les seves moltes calamitats en altres viatges per observar aus inclouen un sofriment indicible a les Comores (“no hi aneu mai!”), les quatre canonades de bala que va rebre el seu contacte local, Carlito, quan el grup que portaven va quedar al mig en un foc creuat entre l'exèrcit filipí i la guerrilla quan anaven a veure el xot de Mindanao i l'àguila menjamones; haver perdut un client a la selva de Surinam que es va despistar per veure una papallona, haver d'aguantar-ne una altra que se li va presentar amb talons per a un trajecte per la jungla, o que una mostela es mengés a la Xina, mentre l'observaven, un dels tres únics exemplars coneguts de rossinyol cap-roig.

No obstant això, Dani ens va fer babarotes cantant la bellesa d'aus com el Polyplectron de Palawan, el seu favorit el quetzal guatemalenc, l'au del paradís republicana (!), o el gallet de roca guaianès, que ens va animar a veure almenys una vegada a la vida (Déu ho vulgui). De moment, el que és segur és que tornarem al Delta Birding Festival, si pot ser amb les nostres llistes augmentades.