Soroll i exotisme en la primera nit del BAM

Primera nit de BAM i primeres conclusions. D'una banda, el públic ja se suma als concerts des de l'actuació de la primera banda, que anys enrere acostumava a tenir davant seu un erm. De l'altra, cal constatar que el rock no ha variat gens en l'últim any, i ja en un atac de sinceritat es podria dir que no ho ha fet en els últims... trenta? Finalment, així a rajaploma, es pot afirmar que l'estructuració estilística del cartell dels dos escenaris centrals del BAM, plaça Joan Coromines i la dels Àngels, funciona creant un entorn pel qual la nit transcorre sense alts i baixos ressenyables. És cert que cadascuna de les sis bandes que va actuar divendres a la nit té la seva pròpia personalitat i afegia els seus matisos, però, per resumir-ho en cru, podria dir-se que la nit de divendres va sonar a crispació.

Per això va ser un petit engany, deliciós engany, l'actuació de Beach Beach, un grup mallorquí que va començar al BAM. Pop clàssic de guitarres netes, punteigs no sepultats en distorsió i melodies evocadores. A això s'hi va sumar la tendresa del grup en escena, on se'l veia emocionat de debò. Per a ells tocar al BAM, on probablement han vist passar uns quants grups admirats, tenia un sentit especial, el d'unes festes patronals que no només es resolen amb la sota, cavall i rei de les grans figures que actuen en altres ciutats d'Espanya. Per exemple, Da Bang, grup de Pequín, no sembla que tindria lloc en altres festes que no fossin les de Barcelona. Bé és cert que atenint-se al seu so, rock i funk amb certa intenció ballable, podria ser de New Haven?, Atenes?, Birmingham? Però aquí hi havia aquells ulls ametllats perquè cap despistat no es confongués. Correctes, sense més, van posar la nota exòtica del cartell.

El grup sud-coreà

De tornada a casa, Mourn, grup de majoria femenina de Cabrils, va evidenciar que cada dia sonen millor, que el seu rock amb arrels en els grups dels noranta és més personal i que l'escenari ja no resulta un lloc hostil on morir-se de nervis –els seus components estan en plena post-adolescència–. El públic ho va reconèixer reunint-se en gran quantitat davant del seu escenari de la plaça Joan Coromines, ara amb una gespa que fa oblidar la terra polsosa d'antany.

Però tornant a l'exotisme, qui es van endur la palma van ser Jambinai, un grup sud-coreà que fa una espècie de rock i hardcore barrejant instruments tradicionals –gayageum (entenimentada), haegum (espècie de violí) i danso (flauta)– amb els convencionals del rock. Van causar tanta sensació, particularment amb el gayaegum, una caixa de ressonància plana i allargada amb dotze cordes de seda que es toca amb el cordatge paral·lel al terra, que de moment es va oblidar que interpretaven rock tibant amb arrencades hardcore separats per paisatges evocatius pautats per l'haegum, una mena de violí d'origen xinès semblant al shamisen, que també es toca recolzat verticalment. A aquesta hora la festa ja havia avançat prou perquè alguns, sempre ells, ballessin fins i tot amb els interludis. Clarament, aquests ballarins ja estaven al seu paradís i tant feia arri! que xo!.

Les dues últimes propostes van ser Loop, el grup més veterà de la nit, de fet reunificat després d'anys de silenci, que com el seu nom indica aplicava en bucle ritmes senzills amb la potència d'una premsa mecànica, guitarres en distorsió i sense especial velocitat sinó accentuant més la intensitat. I Metz, una banda jove sorollista i revivalista amb el retrovisor als noranta. Nit intensa en la qual va semblar no donar-se una especial pressió comercial dels llauners, que en la seva versió "cocteleria Boadas" preparaven els seus beuratges en una cantonada lúgubre dominada per la pudor de pixums.