Artur Mas contra el Gran Germà

En la seva intervenció al Parlament autonòmic de Catalunya un Artur Mas conspícuament estalviador amb la veritat va intentar posar en la rampa de llançament el penúltim mantra de la proposta secessionista que ara com ara lidera. És a dir: Espanya és un Estat de dret tan imperfecte, tan anòmal, que el que cal fer és arrencar a córrer. És un Estat que opera a la manera del Gran Germà d'Orwell, se salta la legalitat quan li convé i dedica els seus esforços a espiar i assetjar el president de la Generalitat. Va adduir la seva experiència sobre aquest tema.

Un es pregunta com és possible que el màxim representant de l'Estat a Catalunya se senti assetjat per l'Estat i quan parla en seu parlamentària no hi posi noms, dates, constatacions. És cert que el format de compareixença li era favorable. Mas ha perfeccionat el seu instint de supervivència i aquestes coses, encara en moments especialment necessitats de grandesa, acaben portant a la sistematització de la demagògia. Acusar de persecució l'Estat sent president d'un territori autonòmic d'aquest Estat és una nova agregació del victimisme, nova en el llarg període positiu que està vivint Catalunya des de la Transició, tot i que equiparable en el seu anacronisme a les proclames de Lluís Companys induït per Estat Català.

Al marge de l'esperit d'abnegació fatalista que li atribueixen els seus íntims, excepte mantenir-se en el poder resulten indiscernibles els propòsits de Mas perquè ja no és que el fi justifiqui els mitjans, sinó que el fi –l'objectiu secessionista– s'ha anat agrisant, perdent la mínima claredat conceptual, fins al punt de lliurar-se a ERC per després integrar-la en la candidatura de Junts pel Sí.

Es dirà que tot queda legitimat per l'aspiració plebiscitària d'aquesta convocatòria electoral. Incidentalment, si el que es proposa és la ruptura amb Espanya i la Unió Europea per iniciar el procés constituent d'una república catalana, sembla més obligat que en un altre tipus d'eleccions –les “normaletes” com va dir Mas, i no va passar res– prenunciar quins serien els socis en aquest procés constituent. Si no obté prou escons la llista pel sí, l'aliat que té Mas més a mà és la CUP. Estranys companys de llit en l'acte de concepció d'un Estat independent: d'una banda, la Convergència més de lobby que liberal i una CUP radicalment antisistema. En cas de recórrer a la CUP, costa imaginar-se com explicarà Mas a l'electorat convergent que li quedi de quina manera un partit de classes mitjanes, de petits comerciants i empresaris, un catch all party com va ser la Convergència de Pujol, pot arribar a enteses amb una agrupació electoral d'okupes. El suport retòric ja és conegut: l'emancipació de la nació catalana, víctima secular de la Castella ocupant ho justifica tot, com ho està justificant des de fa ja massa temps, amb greus regs per a la solidesa institucional, l'estabilitat econòmica i la coexistència social.

En període electoral, les hipòtesis es disparen. I una hipòtesi que circula és la d'una redistribució postelectoral del poder, en la qual ERC s'erigiria com a determinant, en un totum revolutum insostenible. Entre tantes hipòtesis, l'equiparació amb la circumstància històrica en l'Alemanya dels anys trenta aclareix poc el que realment està en joc. En lloc de les extrapolacions històriques, el que és necessari és descriure i donar definició precisa al centaure cec en el qual cavalca Artur Mas. I és hora de dibuixar la tipologia de casos així. De vegades les coses no són com semblen. Per exemple: vam estar a favor d'una Croàcia independent, però després s'ha vist en què va acabar el seu líder Franjo Tudjman.

A Catalunya el més perceptible és l'erosió del lliure joc del pluralisme, en termes institucionals i mediàtics, amb la contribució cada vegada més paranoica d'una cultura de la secessió que intel·lectualment coixeja molt. La pregunta continua sent fins a quin punt Mas s'atrevirà a fer el que sigui sense que abans sapiguem ni tan sols el que realment es proposa, per a qui i com. És el que passa quan s'argumenta que la Unió Europea mai deixaria fora una Catalunya separada d'Espanya per després, quan els governants europeus diuen que això no és, replicar que és perquè els estats es protegeixen entre si. Del Gran Germà de la Castella castrense hem saltat al Gran Germà de l'Europa castradora de pobles sotmesos.

Valentí Puig és escriptor.