Assumir les càrregues

El cap de la diplomàcia alemanya, Frank-Walter Steinmeier, no exagerava divendres quan va advertir de les conseqüències que tindria per al projecte europeu no trobar una sortida “al que pot ser el desafiament més important de la història de la UE”. Ho va dir abans de reunir-se a Praga amb quatre països –Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia– que, amb Romania i Letònia, rebutgen la implantació d'un sistema permanent de repartiment de refugiats entre els 28 països membres. Demà dilluns està prevista una reunió de ministres d'Interior i Justícia de la UE en un clima de màxima preocupació per l'allau de refugiats que continuen arribant a Europa i el rebuig de diversos països al sistema de quotes proposat.

Si aquesta reunió fracassa, s'haurà de convocar una cimera d'urgència de caps d'Estat i de Govern i forçar una solució: gairebé no queda marge de temps per evitar una reculada perillosa. No trobar una solució a la crisi dels refugiats pot arribar a afectar la lliure circulació de les persones. Potser convingui recordar als països que rebutgen les quotes que per construir la Unió Europea cal l'esforç de tots; i no resulta acceptable que els que es beneficien dels drets de pertànyer al club i de la solidaritat comunitària en altres matèries es mostrin ara tan poc disposats a assumir deures i a col·laborar en les càrregues.

La crisi no admet més dilacions. La rapidesa amb què es desenvolupen els esdeveniments està desbordant la capacitat de reacció. A l'abril es tractava de repartir 5.000 refugiats; al maig, 40.000, i ara 160.000 més, però la xifra es queda curta: es calcula que aquest any n'hauran arribat a Europa més de 900.000. Fins ara, cinc països –Alemanya, Suècia, França, Itàlia i el Regne Unit– assumien el 75% de tots els refugiats. És evident que la política d'asil ha de superar el plantejament dels acords de Dublín, que a més de no complir-se han quedat totalment obsolets. Cal articular un mecanisme comú de gestió que prevegi tant l'acolliment i el repartiment per quotes entre els 28 països dels refugiats als quals es reconegui el dret d'asil com la gestió de la repatriació en el cas dels rebutjats; una tasca també àrdua que ara assumeixen en solitari els països d'arribada.

És urgent fer-ho perquè, d'acord amb les dades d'Acnur, l'èxode no s'aturarà. Al contrari: les guerres que el causen encara es poden agreujar. En acabar el 2014 hi havia al món 60 milions de desplaçats i refugiats, i la xifra creix a raó de 42.000 persones diàries. Fins ara, han estat països d'economia modesta com Turquia, el Pakistan, el Líban, l'Iran, Jordània i Etiopia els que han suportat el nombre més alt de refugiats. Però ara una part important dels que fugen es dirigeixen a Europa.

Una vegada resolta la primera contingència –acollir els refugiats que ja han arribat–, la UE ha d'afrontar també la seva responsabilitat en la governança global tractant d'intervenir sobre les causes que provoquen l'èxode. Per raons humanitàries, però també perquè afecten la seva pròpia seguretat i, naturalment, el seu futur.