La crisi dels refugiats esquerda la Unió

En vigílies de la reunió de ministres europeus de dilluns, la Unió Europea, dividida, s'esquinça en les seves contradiccions. D'una banda, un dels pilars de la Unió: la lliure circulació de persones. De l'altra, l'absència d'una política d'asil comuna i la pugna per la distribució de refugiats als estats membres.

L'abril passat les capitals europees es van veure sacsejades per espasmes d'indignació a causa de la proposta de Jean-Claude Juncker per trobar una “clau de distribució” de 5.000 sol·licitants d'asil arribats a les costes mediterrànies. Al juny, la xifra havia augmentat fins als 40.000, cosa que va convèncer els estats membres de la necessitat d'un acord que facilités la redistribució de manera voluntària. Ara rondem els 160.000. I en vigílies de la trobada de ministres, a causa de la pressió de Berlín, Roma, París i de l'Executiu europeu, la mecànica de repartiment de les quotes ha perdut tot tret de voluntarietat i excepcionalitat per assumir els d'obligatorietat i permanència. Encara que només sigui per equilibrar una estadística en què, com ha recordat el ministre francès de l'Interior, Bernard Cazeneuve, avui cinc països –Alemanya, França, Itàlia, Suècia i el Regne Unit– suporten el pes del 75% de les sol·licituds d'asil. Alemanya es prepara de manera unilateral per rebre 800.000 sol·licitants d'asil aquest any.

En la geografia de la nostra dividida Unió, destaca l'anomenat Grup de Visegrad (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia), poc inclinats a les quotes obligatòries. I si bé és cert que Berlín ha acabat per alinear al seu voltant Itàlia i el bloc de països escandinaus i per convèncer París que prengui en consideració el mecanisme de les quotes, Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca estan exempts d'aplicar les polítiques d'Interior i Justícia de la UE. 

França, país per al qual es preveu un flux d'entre 100.000 i 120.000 sol·licituds a l'any en un any, exigeix, igual que Alemanya, que la condició prèvia de qualsevol acord sobre les quotes sigui la creació de “punts calents” a les portes del sud d'Europa –Itàlia i Grècia– que garanteixin una identificació fiable dels sol·licitants d'asil i un sedàs ràpid de qui té dret a quedar-se a Europa i de qui no. A més de la creació de la llista de països dels quals es pugui expulsar els migrants pel fet que la seva sol·licitud d'asil ha estat rebutjada.

Itàlia està disposada a donar el seu consentiment als punts calents (dels cinc previstos a Pozzallo, Agusta, Lampedusa, Trapani i Taranto, tres podrien entrar en funcionament a finals de setembre) amb la presència de funcionaris de Frontex i d'Easo (Oficina Europea de Suport a l'Asil), però amb dues condicions. En primer lloc, que abans s'engegui el pla obligatori de la redistribució amb quotes superiors als 32.000 trasllats. En segon lloc, que prèviament hagin arrencat els tràmits per a la revisió de la Convenció i la Regulació de Dublín, que defineix quin país és responsable de tramitar les sol·licituds d'asil.

“Punt calent” és també la paraula clau de l'agenda del govern belga de centredreta. Però en un país que al juliol ha experimentat una cosa desconeguda fins avui (4.961 sol·licitants d'asil, 55% més respecte al juliol i 192% més respecte a l'agost del 2014, amb files de fins a un miler de persones davant les oficines d'immigració), Theo Francken, membre del partit nacionalista flamenc, partidari de la reintroducció dels controls a les fronteres i secretari d'Estat per a l'asil, creu que “alguns països han obtingut grans beneficis de les polítiques agrícoles comunitàries i dels fons europeus. Si no es mostren solidaris en aquesta crisi, demanaré que aquests països perdin aquests beneficis”.

Les paraules de Francken i el ressentiment d'una part d'Europa porten cap a Madrid, on les seves 6.202 sol·licituds d'asil aquest any converteixen Espanya, de fet, en l'únic país mediterrani de la Unió que s'ha mantingut immune a les dimensions materials de la crisi. El govern de Rajoy, fins fa molt poques setmanes, estava convençut que el seu oferiment d'acollir voluntàriament 2.749 sol·licitants d'asil era raonable i només després de la reunió del cap del Govern amb Merkel al castell de Meseberg i de la petició de la Comissió Europea d'elevar aquest nombre fins a 14.931 ha començat a fer-se a la idea que aquest nombre ha d'augmentar obligatòriament. Fonts oficials expliquen que les quotes contribueixen a crear el que consideren “un efecte crida”, que conviden més refugiats a venir. Defensen, a canvi, polítiques de cooperació i repatriació amb els països d'origen que alleugin el flux migratori i recorden que Espanya ha estat i és "el mur de contenció" d'Àfrica Occidental. Tot i així, el Govern s'ha compromès aquesta setmana a acceptar la xifra de refugiats que li demani Brussel·les.

Suïssa, tot i que no pertany a la UE, assistirà també a la cimera, en què defensarà una política de refugiats comuna, en la qual vol participar. Simonetta Sommaruga, socialista i consellera federal responsable de l'asil, demana que hi hagi un repartiment clar dels refugiats entre els països europeus. La major part del Govern helvètic està d'acord amb Merkel en el fet que, si no es distribueixen millor els esforços, Schengen corre perill.

Els resultats de la reunió del dia 14 dependran en bona mesura de la capacitat de persuasió i dels arguments d'Angela Merkel, capaç de capgirar, després de la crisi grega, la imatge del seu Govern i del seu país davant els ulls d'Europa mostrant Berlín com el laboratori d'una política diferent i possible d'acolliment.

Amb informació de Carlo Bonini i Vladímir Poltxi (Repubblica), Jean Jacques Mével i Jean Marc Leclerc (Figaro), Caroline Zurcher (24 heurs), Simone Schmid (Tages Anzeiger), Ileana Grabitz i Veronika Vollinger (Die Welt), Ann Charlotte Bersipont (Le Soir) i Ana Carbajosa (El Pais).