Felicitat i nostàlgia a bord del tren de l’esperança

Akbar Ali té 48 anys. És del Pakistan i està a punt de desesperar-se. Ha pujat aquest matí a un dels trens que ha noliejat el Govern austríac per portar-lo a Alemanya, però el comboi continua aturat al petit baixador de Nickelsdorf, a l'est del país, amb la frontera d'Hongria, on ha viscut tantes penalitats. Quan a les 12.55 h el tren es comença a moure es posa la mà al cor. “Gràcies a Déu!” Hi ha una certa alegria al vagó. En aquest tren hi viatgen 200 refugiats. Gairebé cap sap exactament on els porten. Però confien. Aquí se senten ben acollits i, per primera vegada en moltes setmanes disposen d'un mitjà digne de transport. La seva destinació és Salzburg (a 375 quilòmetres), a la frontera amb Alemanya, la terra promesa.

La policia austríaca ha separat prèviament, al pas fronterer de Nickelsdorf, les famílies dels homes que viatgen sols. En aquest tren hi ha majoria d'homes, però també hi ha molts nens i dones. Procedeixen del Pakistan, l'Iraq, l'Afganistan i Síria. Les autoritats han tingut cura de no abarrotar els vagons, de manera que viatgen còmodes i, sobretot, feliços. Miren per la finestreta i estan impressionats de la bellesa del paisatge.

Akbar Ali és molt amic de Baqir Abbas, de 26 anys, que parla anglès i li serveix d'intèrpret a aquesta enviada especial. Tots dos van arribar amb autobús dissabte. El Govern hongarès els va enviar de Budapest a Györ, al nord-oest del país. Des d'allà van arribar a Àustria, a Nickelsdorf, caminant. 23 quilòmetres. No era gaire, diu Baqir. Han fet trajectes a peu molts més llargs i en aquesta ocasió venien esperançats i amb el desig de deixar un país on els conductors els cridaven: “Aneu-vos-en al vostre puto país”. “No ens ha passat en altres llocs”, assegura Baqir, que també explica com algunes dones hongareses van plorar dissabte a l'estació de tren de Keleti quan van veure que els refugiats recobraven, per fi, la llibertat que anhelaven per traslladar-se a Alemanya o a Àustria. També aquí s'hi poden quedar.

Mohamed Ali ("sí, com el boxejador", riu), prové de l'Iraq i demana a la periodista compartir internet per poder parlar amb els seus fills per WhatsApp. Ho aconsegueix. Intercanvia missatges parlats. Té una nena de sis anys i un nen de dos. Vesteix banyador blau i xandall blau. Al seu costat, un altre iraquià ha fet milers de quilòmetres en xancletes. Ali porta una enorme bossa amb roba de quatre amics més amb qui es veurà a Alemanya. No ha estat molt bona idea parlar per WhatsApp... Quan acaba, fa esforços per no plorar. Els troba a faltar i mostra, orgullós, les seves fotos al mòbil.

Aquests refugiats no semblen els mateixos que han travessat tantes penalitats i hem vist dormir a terra, sobre cartrons de vegades. El tren és vell, però endreçat i la ràtio de lavabos per persona és el millor que han tingut en tot el seu llarg periple per Grècia, Macedònia, Sèrbia i Hongria. Enrere han quedat els amables policies, membres de la Creu Roja i voluntaris del poble de Nickelsdorf que els han acollit amb els braços oberts. Ningú els ha demanat papers. No se'ls ha fitxat. Els identificaran i registraran als centres d'acolliment. De moment, es fien de l'aspecte per facilitar-los la vida.

Molts refugiats, que avui continuen arribant a Nickelsdorf en molta menys quantitat que dissabte, ajudaven els voluntaris a netejar el baixador del poble abans de marxar. El pas d'aquests migrants ha deixat la instal·lacions frontereres en desús i l'estació plens de deixalles. No hi ha galledes d'escombraries per a tanta gent.

Poc després d'abandonar Nickelsdorf, molts s'han deixat vèncer per la son. Estan esgotats. Uns altres, en canvi, juguen a les cartes a terra. Tots mengen els queviures que han rebut: fruita i galetes. Sempre n'ofereixen al que està al costat abans de començar. Fa olor de suor, però no de brutícia. Akbar Ali, per cert, porta uns dàtils boníssims, però la nena siriana Razn Alkhalil, de tres anys, prefereix els xiclets que li ha regalat un altre passatger. Viatja amb els seus pares i el seu germà gran, de set anys. Procedeixen d'Alep i fugen de la guerra. El pare, Mohamed, enginyer mecànic, diu que té un germà a Hamburg, establert aquí des de fa set anys, i que això ajudarà la família a iniciar una nova vida.

Les autoritats austríaques estan evacuant de Nickelsdorf, un poble rústic i mínim, enganxat a la frontera amb Hongra, milers de refugiats des de divendres a la nit. Només una desena han hagut de ser ingressats a l'hospital, encara que molts estaven desnodrits, bruts i deshidratats. La majoria són joves i forts, encara que hi ha algunes dones embarassades que no van dubtar ni un instant a envair l'autopista hongaresa que uneix Budapest amb la frontera austríaca per protagonitzar un èxode a peu que ha avergonyit Europa.

Amb la tranquil·litat de sentir-se fora de perill, el que més els preocupa ara en aquest tren és, aparentment, contactar amb les seves famílies i saber exactament quant de temps de viatge els queda. Una tauleta connectada a Internet és, en aquesta extraordinària situació, una joia amb la qual orientar-se una mica.

El viatge ha estat curt. A les cinc de la tarda, el tren ha arribat a Salzburg. Pocs minuts abans, alguns refugiats preguntaven a aquesta periodista què haurien de fer per seguir el viatge fins a Alemanya, fins a Munic. Una vegada a l'estació, han vist, sorpresos, que a la mateixa andana els esperava un altre comboi amb aquesta destinació i que tampoc aquí havien de comprar bitllets. Han corregut als vagons. No hi ha hagut temps de comiats.

Dos-cents migrants es van amotinar en un tren, dijous passat, a la ciutat hongaresa de Biscke. Es van sentir frustrats i enganyats. Creien que viatjaven cap a la frontera amb Àustria, però la policia va detenir el comboi a 36 quilòmetres de Budapest per portar-los al centre d'acolliment que hi ha en aquest poble. Va ser batejat com "el tren de la vergonya". Els que surten de Nickelsdorf són, per a ells, els de l'esperança. L'últim trajecte, potser, amb el qual posar fi a un viatge penós que han pagat a un alt preu. “Fins i tot la policia sèrbia ens robava diners”, diu un pare afganès que viatja amb dona i dos fills i que prefereix no donar el seu nom.