Un silenci commovedor

Ocasionalment passa que l'èxit d'un concert no es mesura per la durada i la intensitat del soroll dels aplaudiments sinó pel silenci que segueix a l'extinció de l'últim eco després de l'última nota. Només dura uns segons, però és un silenci que sona, i sona a eternitat.

En aquell moment màgic l'espectador s'adona que el que ha viscut fins llavors com una experiència personal, privada, íntima, és, de fet, un acte col·lectiu i que al seu costat hi ha altres ànimes que, pel seu silenci, intueix també tocades per la música tan intensament com la seva.

L'última ressonància dels "Ewig ... Ewig" (Eternament ... Eternament) que culminen Das Lied von der Erde (La cançó de la Terra) de Gustav Mahler ja s'havia extingit feia alguns segons però Josep Pons encara aguantava la batuta aixecada, Matthias Goerne mantenia la mirada baixa, encara no donava permís per aplaudir, la interpretació encara no s'havia acabat, faltava el silenci commovedor, la consciència d'haver assistit a una cosa meravellosa i transcendent i el retorn, gens fàcil, a un lloc i a una data: la nit del 22 d'agost a la Canònica Santa Maria de Vilabertran. Finalment, Goerne va aixecar la mirada, Pons va abaixar la batuta i va esclatar l'aplaudiment.

Havia començat el concert Preludi a la migdiada d'un faune de Debussy, una peça meravellosa que no encaixava de cap manera en aquest concert però que va servir per gaudir de l'actuació impressionant del flautista Alvaro Octavio i de l'alt nivell del conjunt instrumental: un quintet de corda, un quintet de vent, piano, harmònium i percussió que Josep Pons havia creat ad hoc per interpretar la peça major del concert, l'adaptació iniciada per Arnold Schönberg el 1921 i completada per Rainer Riehn el 1983 de la Cançó de la Terra, el cicle de sis cançons per a tenor, mezzosoprano (o baríton) i orquestra compost per Gustav Mahler entre el 1908 i el 1909.

El baríton Matthias Goerne, el tenor Charles Reid i el conjunt instrumental van oferir una interpretació superba, memorable de la Cançó de la Terra.

L'adaptació pensada per Schönberg no tenia, evidentment, la sumptuositat ni l'opulència de l'orquestració original mahleriana, tampoc conservava l'equilibri tímbric original, però oferia no pocs al·licients. El principal, la presència aclaparadora, subjugant de la veu, i amb ella, del text i el seu poder de suggeriment.

Els antics poemes xinesos, no poc influïts pel Tao, que remeten a un subjecte que se sap efímer, transitori, mentre admira serenament, sense esperança de deixar empremta, una terra que es perpetua sense projecte, sense consciència moral i que troba en el fet de perpetuar-se sense meta la seva raó de ser, van sonar recollits, intensos, immediats. Reid va cantar bé, amb veu poderosa i fàcil; Goerne, també, però aquest últim va afegir a la seva interpretació, una calor, una llibertat, un cantar des del text, des del sentit del text i no des de la partitura, subjugant.

L'actuació de Matthias Goerne, l'artista més fidel de la Schubertíada, continua avui amb un recital acompanyat al piano per Alexander Schmalcz amb obres de Robert Schuman amb totes les entrades, com sempre, venudes.