Rafael Chirbes: el novel·lista que ho va fer tot a l’inrevés

Vaig conèixer Rafael Chirbes a principis dels noranta, quan jo era alumna de l'Escuela de Letras i ell, convidat per Constantino Bértolo, va venir a parlar-nos de La buena letra. Eren els anys d'esplendor de la Nova Narrativa: des de l'aparició el 1975 de La veritat sobre el cas Savolta, lectors, escriptors i editors anaven consolidant una entente cordiale que, en el filosòfic, entroncava amb la postmodernitat, i en l'econòmic, amb el neoliberalisme. La Nova Narrativa podria qualificar-se com la forma ideològica d'un desig de socialdemocràcia que, al nostre país, mai va arribar a fer-se realitat. Com la cristal·lització literària d'un miratge polític i econòmic que gairebé tothom —Chirbes no— va rebre picant de mans.

L'holograma de les conquestes polítiques i econòmiques es va traduir culturalment en alegria de viure, carpe diem, cosmopolitisme, exotisme i amor per la peripècia. També es fa omnipresent una estranya classe social que protagonitza les narracions: gent molt culta amb un poder adquisitiu per sobre de la mitjana. La tornada cap al clàssic, el pastitx, el revival i la desconstrucció humorística dels gèneres, les reinterpretacions de l'etern retorn derivades de l'originalitat impossible, així com la fusió del popular i l'exquisit que apunta en la direcció de relativitzar els límits reals —de classe, de gènere—, es reconeixen en aquesta Nova Narrativa que no era tan “nova”. Una vocació de felicitat a ultrança —deien que la mereixíem després de la repressió franquista i l'esquerranisme “caspós”— va marcar els relats.

En aquella època, Chirbes era un escriptor semiocult, a punt de ser empassat com el gos de Goya. Més que el famós ego, a certs escriptors el que els dol són els greuges comparatius i la convicció que el reconeixement de propostes valentes, la culminació del procés comunicatiu que tota literatura exigeix, resulta difícil en una realitat sistèmicament perversa. Chirbes era un home tocat per un ressentiment fructífer —hi ha paraules amb una mala fama inmerescuda— que el va portar a reflexionar sobre la literatura per abordar un projecte corrosiu i sensible, piadós i sorrut, poc complaent, en un camp literari que havia assumit la faceta tova de la postmodernitat oblidant la seva faceta política i estèticament poderosa: la crítica al llenguatge i a les seves cal·ligrafies com a construccions permeables al poder.

En el brou de cultiu de l'“amenitat divertida”, el cervantisme desgreixat i la literatura de gènere, Chirbes, afortunadament, ho va fer tot a l'inrevés: no va utilitzar el passat com a lloc on es reprodueixen nostàlgia i melodrama, sinó que el va convertir en el punt on es perpetren les històries de la història i va parlar de l'enlluernament per la bona lletra, per la megafonia del poder, de la qual són víctimes aquells vençuts que s'han quedat sense possibilitat de fer percudir, com a arma, la seva veu.

En el marc d'una postmodernitat sovint més sectària que les ideologies de les quals abomina, Chirbes s'enfada davant la recuperació de Jünger i, sense caure en el casticisme, rehabilita en els seus assajos —El novelista perplejo— i en les seves narracions fonts de la literatura hispànica injustament bandejades del nostre imaginari. Va tornar a Galdós i a Max Aub, practicant un realisme que no feia olor de brou de gallina ni tan sols en les seves novel·les més convencionals, com La larga marcha, amb la qual comencen a millorar les seves relacions amb el públic lector. No obstant això, la màxima expressió d'aquesta recerca que transcendeix els codis vuitcentistes està en les polifonies devastadores de Crematorio i En la orilla.

En temps on el valor social arriba amb la desideologització, Chirbes encarna una figura aparentment impossible: la de l'escriptor marxista que alhora és un escriptor compromès amb la bellesa i la violència de cada paraula. L'impuls de la seva literatura no és només ètic, també és estètic. No és només ètic, també és polític. En plantejar les grans preguntes no escatima la crítica ran de terra. Enfront del prejudici que la ideologia explícita —de la implícita voluntariosament invisibilitzada n'estem envoltats— embruta la veritable literatura, Chirbes recorre al marxisme com a lent d'augment. La seva ideologia no li va lligar les mans ni va minvar la seva capacitat com a escriptor, sinó que el va ajudar a mirar per revelar-nos on es troba la gola del llop. El va ajudar a trobar les paraules i, enfront de l'anorèxia i la levitat verbals, a aconseguir que en les seves veus ressonessin espeleològicament les veus de la història. Contra la lleugeresa i la maionesa light —per deformació professional es va adonar que la nova gastronomia simbolitzava el concepte capitalista de creativitat— va oposar el pes específic d'una solemnitat de noms acabats en -ió que ressona dins de la nostra caixa toràcica en acabar de llegir les seves novel·les: Revolució, Transició, Traïció.

Rafael Chirbes: el novel·lista que ho va fer tot a l'inrevés

Chirbes no va matar el pare, sinó Los viejos amigos, i va fitar la impossibilitat de la bona consciència d'una generació que, obnubilada en una fantasia insalubre de benestar, es va rentar les mans, va oblidar els seus orígens, principis i bons propòsits. I es va vendre per construir un món en el qual ja era impossible no fer-ho constantment. La corrupció s'assumeix amb naturalitat en la moral pública i comença a formar part de l'ADN. Chirbes furga en les esquerdes del que alguns anomenen el règim del 78, però sense renunciar al concepte de classe. Traça un cercle amb retolador vermell sobre els responsables de la crisi, sabent que gairebé totes les responsabilitats recauen en el costat dels qui van posseir el poder en l'època del felipismo, van asseure les bases per inflar les bombolles i van aprofundir en la bretxa de la desigualtat.

Encarna una figura aparentment impossible: la del marxista compromès amb la bellesa de cada paraula

S'atreveix al pessimisme vitriòlic en l'època del prestigi del pensament positiu, l'emprenedoria, la crisi com a oportunitat i les escoles de lideratge. De la literatura com a sana, sana, culet de granota. S'atreveix amb la prosa d'alè llarg, l'elasticitat de la sintaxi i el relleu geològic de la semàntica, en l'era de la velocitat, el fragment i el modisme anglosaxó que crea comunitats. Enfront del culturalisme ornamental, l'endoliteratura i la condemna que no existeixi res més enllà del llenguatge i els seus jocs, Chirbes furga en les arestes doloroses de la paraula i per sota de les seves ungles. La seva singularitat desencadenarà apropiacions de la seva obra que estovaran la seva mirada. El tergiversaran, i aquesta tergiversació serà simptomàtica de la transcendència de la seva proposta en un context de crisi que ha fet d'ell un dels escriptors més influents per a generacions futures.

Vaig estar anys sense tractar-lo. Una vegada em va trucar per telèfon per agrair-me que una novel·la meva comencés amb el personatge d'un obrer amb les botes brutes. Era l'any 2003 i la novel·la de la crisi encara no era “tendència”. Li interessaven aquestes coses, com escriure sobre aquestes coses, l'escriptura del que dol o del que no es té ganes de veure. Últimament ens havíem retrobat. Va escriure un pròleg magnífic per una altra de les meves novel·les. Se sentia inquiet davant una possible retirada de Jorge Herralde. Parlàvem per correu electrònic de com ens ens agradaven, a ell, Olivia de Havilland i, a mi, Jean Fontaine; de literatura, política, de Ruiz Gallardón, el paisatge de la Marina Alta i Baixa, el marjal de Pego i els fantasmes del pantà.

Marta Sanz és escriptora. La recent reedició de la seva novel·la Lección de anatomía (Anagrama) porta un pròleg de Rafael Chirbes.