Un superb Athletic guanya la Supercopa al Barça

Victòria, victòria, l'Athletic campió! Han passat 31 anys des del seu últim trofeu, que també va ser una Supercopa, aleshores adjudicada sense necessitat de jugar pel fet de ser campió de Lliga i de Copa (1983-1984), a costa precisament del Barça, ahir abatut malgrat que va guanyar el triplet la temporada 2014-2015. Ja se sap que en futbol no canvien les regles sinó les lleis, i més a Espanya. No es discuteix en qualsevol cas l'èxit de l'Athletic, mereixedor d'una copa i fins i tot d'una copassa, extraordinari davant els suplents del Barça, molt competitiu ahir a la nit contra els titulars al Camp Nou.

Els blaugranes es van posar molt seriosos i formals des de l'alineació, encapçalada per Bravo, res nou perquè Luis Enrique ja tenia decidit el canvi de porter abans de la golejada rebuda per Ter Stegen. Les rotacions, que es poden entendre en un torneig menor que es juga a deshora, van perdre el seu sentit després del 4-0 de San Mamés. El partit es va convertir inesperadament en un repte per al Barça. Mai va ser un equip de remuntades, més pròpies d'èpoques passades, quan el club sobrevivia amb la conquesta de la Recopa. El barcelonista és avui un planter hegemònic que necessita reparar humiliacions com la de divendres més que comptar copes que engrandeixen l'ego com si el futbol fos un Grand Slam. Al Barça no el movia ahir el sextet, sinó la necessitat de completar una actuació solemne en un Camp Nou que per la presència de turistes –el partit era de pagament– de vegades semblava la Sagrada Família. No va poder ni va saber fer-ho davant un senyor equip com és l'Athletic.

Van jugar els titulars, i al voltant de Busquets, el Barça s'ordena bé i el joc flueix millor, perquè Iniesta sigui profund, Messi desequilibri i Luis Suárez remati. També hi ajuda Rakitic per compensar les vel·leïtats d'Alves i les desatencions sense pilota de Messi. El joc barcelonista va ser més endreçat que a Bilbao. Tanmateix, la resposta de l'Athletic va ser igual de valenta que a San Mamés. L'absència de San José, substituït per Gurpegi, i la presència de Bóveda no van rebaixar la seva capacitat per pressionar molt a dalt i de manera intensa, dificultar la sortida de pilota blaugrana i aïllar Messi. Malgrat que Piqué va rematar al travesser poc després de començar, al Barça li costava arribar fins a Iraizoz, li faltava precisió i velocitat de pilota per doblegar al futbol físic, tàctic i sincronitzat de l'Athletic. La contundència a les àrees és igualment imprescindible en partits com el que afrontava l'equip de Luis Enrique i els blaugranes només van llançar dues vegades entre els tres pals fins al descans, i només la segona va ser gol de Messi.

L'equip de Valverde jugava amb molta personalitat, impenetrable, molt concentrat, fantàstic en la defensa d'ajudes, estirats per l'incombustible Aduriz, que va errar un xut que era gol o gol després d'un error de Pedro abans d'empatar i sumar el seu quart gol en el trofeu després d'un rebuig de Bravo. El futbol blanc-i-vermell va esgotar el Barça, poc profund, sense línia de passada, gens fi, desemparat per l'engabiament de Messi. Els blaugranes es van anar trasbalsant amb el vigor de l'Athletic i per les decisions de l'àrbitre, que va expulsar Piqué per haver insultat el linier que marcava l'atac de l'Athletic.

La jugada va significar la capitulació del Barça malgrat les oportunitats de Pedro, Rakitic i Suárez. No la van encertar els blaugranes, que van acabar rebentats, gens acostumats a l'èpica, tampoc als rampells ni als partits enfangats, malgrat les arengues de Luis Enrique. El tècnic se la va jugar amb Munir i Sandro, i llavors va aparèixer Aduriz per firmar una Supercopa molt seva, punt final d'un gran Athletic davant el fos Barça. Aduriz ha estat Messi. Ja farts de perdre copes, els blanc-i-vermells van celebrar la Supercopa com si fos la Champions. Victòria, victòria, l'Athletic campió!