“Pel PSC, Catalunya és una nació i així s’ha de recollir a la Constitució”

Àngel Ros (Lleida, 1952), alcalde de Lleida i president del PSC, diu en aquesta entrevista que la reforma federal que està estudiant el PSOE ha de ser asimètrica per resoldre definitivament l’encaix de Catalunya a Espanya. Defensa que el text ha d’incorporar que Catalunya és una nació i un model de finançament propi que contingui l’element d’ordinalitat.

Pregunta. El PSC ha renunciat a la consulta sobiranista però hi ha municipis (Terrassa i Castelldefels) que s’han adherit a l’Associació de Municipis per la Independència i això ha irritat molt el PSOE. És una contradicció del PSC?

Resposta. Són només dos casos… Sempre hi ha comportaments del PSC que poden generar fricció al PSOE. S’ha de respectar l’autonomia municipal i anava vinculat al fet que hi hagués un govern de progrés amb socialistes en aquests dos municipis. Ho justifico? No, ho explico. Fa tres anys, a Lleida ja vam votar que no a l’AMI. Convergència i ERC m’ho han tornat a plantejar i hi hem votat en contra: només 11 edils de 27 van votar adherir-se a l’AMI.

P. Iceta, en contra del criteri del PSOE, afirma que no vol obrir-los un expedient perquè 200 candidats del PSC ja van dir abans del 24-M que volien adherir-se a l’AMI. Ho comparteix?

Cal superar el 'cafè per a tothom' perquè el PSC i el PSOE siguin forts

R. Hi estic totalment d’acord. El nostre adversari no són els companys que defensen l’independentisme dins de les esquerres en general sinó l’immobilisme i el model del PP. I això que valoro positivament la seva proposta de reforma de la Constitució perquè, si no, aquest Estat no sortirà de la crisi institucional que té. El problema no són 200 persones: l’adversari és l’immobilisme del PP i la dreta, que està liderant la candidatura del Sí perquè hi ha un pes fort de Convergència que no ha dubtat de pactar amb el PP quan ho ha necessitat tant a Madrid com a Barcelona. No hem d’obrir expedient ni competir amb els que dins de l’esquerra defensen altres posicions.

P. En un comitè federal del PSOE els barons es van mostrar desolats. Què pot fer el PSC per evitar aquesta desolació?

R. La força del PSOE està associada a un PSC que defensa el socialisme a Catalunya. I que sigui fort dóna força al PSOE. Sense un pes polític importantíssim a Andalusia i Catalunya, el PSOE no aconsegueix l’Estat. I això ens ho diu l’experiència. I el PSC només serà fort si el ciutadà l'associa a la defensa de la persona amb polítiques socialdemòcrates i dels ideals nacionals en forma de catalanisme.

P. Doncs hi ha gent al PSOE que creu que la política de pactes del PSC, favorable a entrar al govern d’Ada Colau, per exemple, pot arruïnar la carrera de Pedro Sánchez.

R. Jo crec que no. S’ha de vendre d’una manera diferent de com ho fa. Rajoy sí que aposta per aconseguir vots a l’Estat amb un sentiment primari anticatalà, però això el PSOE no ho farà mai. Sánchez reforça la seva posició a Espanya si és capaç, i ho serà, d’aconseguir un model d’Estat en el qual ens sentim còmodes les diferents sensibilitats.

P. Comprèn llavors aquesta irritació?

El dret a decidir ha evolucionat cap a a la independència

R. En el fons el que es veu al darrere és un tema financer i econòmic. Si em poso a la pell de qualsevol líder territorial que a sobre és president d’una comunitat autònoma, entenc que tingui por d’un canvi de model que el pugui perjudicar des d’un punt de vista financer. Però han d’entendre que sense un posicionament clar de superació del model de cafè per a tothom, el PSC no serà fort a Catalunya i en conseqüència el PSOE no ho serà a Espanya. De vegades cal sacrificar alguns aspectes per aconseguir els més importants.

P. El PSC és el partit que més desgast ha patit pel sobiranisme, ha sofert una crisi traumàtica, una escissió…

R. (interromp) L’escissió no ha servit per a res: només reforçar partits de la zona de l’esquerra com ERC. I la tensió a CiU devia ser brutal. Hi ha molts convergents que no són independentistes. Mas ha aconseguit trencar moltes coses en aquest país i no n’ha unit cap. És un ciment molt especial: trenca però no uneix.

P. Li preguntava si perceben poc retorn del PSOE malgrat que han renunciat a la consulta sobiranista…

R. Que valoren poc el que fem? Bé, jo crec que el PSOE ha entès que Espanya necessita una Espanya federal per sentir-se estimada. La visió de Pedro Sánchez ha tingut elements de similitud amb Cameron, que va resoldre molt bé el referèndum d’Escòcia. ¿En quin sentir? En el sentit que ens estimen. No pots anar dient que vols la unitat del territori llançant polítiques i ministres com Wert. No: has de fer-ho amb polítiques com les de Cameron. Un dia després del 9-N, Pedro Sánchez va venir aquí i va dir que ens estimava i que Espanya no funcionava sense Catalunya. Ell va comprar el document de Granada que es va fer quan encara no era secretari general, quan tot polític té tendència a innovar. Ha fet seva l’Espanya federal, els elements diferencials entre el PSC respecte del PSOE i Catalunya respecte de la resta d’Espanya. És una gran oportunitat i Pedro Sánchez ho és. Un dels errors des de l’estratègia independentista és no considerar les condicions de l’entorn com quan hi ha una majoria absoluta del PP. Catalunya podrà canviar les relacions amb Espanya en un entorn més fàcil i amigable. L’experiència demostra que quan el PSOE ha estat al Govern, malgrat els desacords, l’entesa amb Catalunya n’ha sortit beneficiada.

P. Vostè va renunciar a l’escó per no votar en contra de demanar la consulta que ara no es farà. Li sap greu?

R. No. Hi ha hagut una evolució: el catalanisme s’associa avui a l’independentisme. Nosaltres mantenim el catalanisme: estimar Catalunya i buscar un millor encaix a Espanya. El concepte de dret a decidir s’associa ara a independència. I és lògic que el PSC s’hagi desplaçat. Jo vaig creure honestament en el dret a decidir i no vaig pensar que fos una orientació a una estratègia concreta. Jo volia la consulta. Vaig votar el 9-N en blanc per desacord amb el plantejament de Mas. Si hagués estat legal i acordada, hauria votat sí-no (sí a l’Estat propi però no a la independència).

P. El document dels savis del PSOE parla de Catalunya per la singularitat. És insuficient?

R. Pel PSC, Catalunya és una nació, i així s’ha de reconèixer. Però és una nació que volem que estigui integrada de forma justa i amb respecte dins d’Espanya. Què vol dir això? És molt senzill. Model fiscal equitatiu i respecte a la llengua, la cultura i les institucions. El meu model federal és aquest: equitat fiscal i respecte. Un model propi de finançament per Catalunya (no parla del concert econòmic com el del País Basc pactat per l’Estat. L’ordinalitat hauria d’estar garantida constitucionalment i no és més que respectar l’ordre: si ets el cinquè ingressant ha de ser el cinquè gastant perquè, en cas contrari, no premiem l’eficiència de l’administració i l’estimulació econòmica. Es clar que parlem de la immersió! Darrere de la immersió hi ha la línia històrica del PSC i de Marta Mata. No hi era CiU.

P. Doncs a César Luena, secretari general del PSOE, li han plogut crítiques per apuntar que estudiaven el pacte fiscal.

És gravíssim que Mas hagi decidit iniciar la campanya per la Diada

R. Partim d’un avenç: que estan d’acord a reformar la CE. Ens ha de portar forçosament a un model asimètric. O si no, no servirà per al que s’ha pensat: per garantir la convivència de diferents identitats dins d’un Estat. Aquest és el repte. Insisteixo: el del 78, era llibertat i democràcia. El d’ara és convivència de diferents nacionalitats regions i nacionalitats dins d’un Estat. I això sense asimetria no s’aconsegueix.

P. Vostè ha pactat amb Ciutadans i 2.000 independentistes es van manifestar davant de l’Ajuntament. És aquest el signe del PSC? Incomprensió per les dues parts?

R. Les terceres vies, les postures intermèdies, reben per tot arreu. L’independentisme s’explica en clau emocional i el federalisme és una forma racional de l’Estat. Hem de ser capaços d’associar emocions i sentiments al model federal. Que la gent s’hi trobi a gust. És una situació difícil per a qui està al mig.

P. Però vostè era la cara visible dels crítics del PSC i va sorprendre molt el seu pacte amb C’s.

R. Convergència no va voler pactar amb mi però amb Ciutadans vam fer un acord en el qual estem còmodes: regeneració democràtica i transparència, promoció econòmica i polítiques de respecte institucional. Va ser un bon pacte amb C’s d’abast de cartipàs municipal. És un pacte important sense entrar al govern. El primer pacte el vam oferir a CDC, la segona força, i després a C’s, que és la tercera. CDC no va voler pactar amb nosaltres i va estar 45 dies intentant pactar amb Ciutadans. Primer perquè jo no fos alcalde i després perquè no pogués governar. Convergència ha estat perseguint el pacte amb C’s durant 45 dies i 45 nits. Proposaven un pacte amb la transparència que m’exclogués a mi i fer-me fora, quan són sis edils. Després: segona fase. A veure si aconseguien que jo no pogués governar. Cal criminalitzar un pacte del cartipàs? No és seriós. La manifestació va ser en clau estrictament electoral. Els que hi van anar són els que van a la llista del sí: Òmnium, l’ANC, els que em van xiular per fer una salutació cordial. A la vida tot quadra. Amb això del català: va ser una desproporció. Es tracta d’adaptar el reglament de l’any 1996 a la legislació i les sentències vigents. Que això generi un escàndol és preocupant.

P. Ciutadans insisteix a fer un front institucional amb el PP i vostès. Ho descarten del tot?

R. Ho descartem del tot. No té cap sentit. Situo el PP a la dreta, dreta i C’s al centredreta. I nosaltres som l’esquerra. No té cap sentit. Una altra cosa són pactes municipals.

P. Al PSOE tampoc li ha agradat que el PSC vulgui entrar al Govern d’Ada Colau.

R. S’ha d’entendre en clau local. Jo vaig dir al partit que ella tenia tota la legitimitat per governar. Si Trias hagués seguit sent alcalde, és probable que hi hagués hagut sociovergència.

P. Insisteixo que el PSOE ho rebutja…

R. Per què? Perquè hi ha alguns independentistes? No s’ha de demonitzar ningú. És legítim.

P. Els socialistes de València han entrat al govern de l’alcalde Joan Ribó i MÉS per Mallorca al govern de Francina Armengol a les Balears. Per què creu que aquests acords no provoquen tantes suspicàcies?

R. El símbol de la unió o la desunió d’Espanya ve marcat per Catalunya i el País Basc i per ningú més. El cafè per a tothom és representatiu. No és el mateix, amb tot el respecte, un pronunciament independentista des de Catalunya o el País Basc que des d’Astúries, les Balears o València.

P. Tem que el PP li prengui vots a l’àrea metropolitana?

R. El PP sempre ha fet servir la mateixa estratègia: utilitzar l’anticatalanisme a tot arreu per aconseguir vots. Fora de Catalunya i en alguns sectors dins de Catalunya. Sempre ho ha fet. La crisi institucional d’ara no existiria sense la sentència del Tribunal Constitucional. I sembla que, ningú, ningú recorda que qui va recollir vots per anar contra l’Estatut va ser el PP. Va ser una petició del PP. Tampoc ningú recorda que el principal partit que vol mantenir la Constitució no la va votar. O ningú acorda els atacs d’Aznar a la Constitució? El país no té memòria recent. Recordem més les guerres carlistes! Aquest és el problema. Hauríem de repartir pastilles gratuïtes per a la memòria.

P. Com veu Catalunya d’aquí a un any?

R. Veig un problema molt seriós si hi ha una majoria de 68 diputats independents que tiren endavant un procés no legal i no pactat. Hi haurà problemes institucions molt seriosos: excloc, en ple segle XXI, qualsevol àmbit de força. Ens movem a Europa en l’àmbit administratiu i econòmic. Un procés polític que no comporta efectes jurídics pot portar a la frustració. La declaració d’independència no la reconeixerà ningú i no comportarà efectes jurídics. Negociar? Doncs amb menys força que ara. És absurd. Es una teoria equivocada. S’han passat pantalles a gran velocitat. No es podia passar pantalla en una nit del pacte fiscal i en coresponsabilitzo Mas i Rajoy. I Rajoy no pot creure només en les lleis. També s’ha de fer també política.

P. Comparteix la por d’Iceta que si la reforma es fa malament, es corre el risc que Catalunya voti no?

R. La reforma constitucional ha de satisfer les nostres aspiracions. Hi ha qui diu que és impossible. D’altres creiem que és possible. No nego la dificultat de la reforma i del sistema de finançament diferencial autonòmic. En té. I haurem de discutir primer dins del PSOE i després amb els altres partits. La diferència és que una és difícil i l’altra –la independència– és impossible.

P. Doncs molta gent se la creu.

R. Quan et mous en l’àmbit emocional, l’impossible t’ho imagines real. Una declaració unilateral d’independència no produeix efectes jurídics. Jo no parlo que ens hagin de fer fora d’Europa: és que no s’arribarà ni a això.

P. Creu que enganyen els ciutadans?

R. Parlen d’un desig que és impossible i irrealitzable. El model DUI no produeix efectes i no et reconeix. No sé si un país llunyà, per descomptat no europeu, pot arribar a fer un reconeixement. O Europa pot estudiar-ho. Però és que sí que s’està construint l’Europa dels estats! No es construirà l’Europa de les regions per resoldre el problema català. No es tracta d’alarmisme: és que no ens faran fora. Ni amb negociació: seria atacar la línia de flotació d’Europa, que és la dels Estats.

P. Com veu la campanya electoral i la propera Diada?

R. Apropiar-se de forma partidista de la Diada no s’havia fet mai en la història d’aquest país. Ni durant el franquisme. Jo ja la celebrava llavors. Vaig anar a les primeres manifestacions il·legals com a militant del PSUC de finals dels anys seixanta. Vaig anar a la del 2012 per defensar el pacte fiscal i l’autogovern. En les dues últimes ja no perquè eren 100% independentistes. El president Mas i el conjunt de la llista del sí ha aconseguit convertir en partidista una festa nacional. I això és extremament greu. Ho dic per la manifestació i perquè comença la campanya aprofitant la Diada. No es pot fer. Unes eleccions són un espai de confrontació legítima i s’han d’aïllar de les celebracions unitàries. És molt greu: algú ho recollirà com un error històric d’aquest país. Algun dia algú recollirà que l’element més trencador de la unitat de Catalunya és apropiar-se de l’11-S per iniciar una campanya electoral.