L’elefant i el procés català

La confluència entre el malestar popular pels excessos castellans i les topades institucionals amb el govern central per la laminació competencial van acabar generant un sentiment compartit de greuge a tot el país. El quall final el van aportar la manca de tacte des de Madrid, la creixent pressió fiscal i l’amenaça militar. La sobrevinguda unitat catalana va apostar-ho tot a la separació respecte d’Espanya, confiant que nord enllà podria trobar aliats a una causa justa. Les coses, però, de seguida es van tòrcer. Catalunya va quedar atrapada en el tauler de joc de la gran política, la vida quotidiana empitjorava, el procés es radicalitzava i els sectors benestants s’allunyaven espantats. Trencat el consens interior i davant d’un futur incert, el Principat retornava, retallat i exhaust, a la sobirania espanyola.

Com que la història mai es repeteix fil per randa, res ens condemna a repetir el trist trajecte, descrit en el paràgraf anterior, de la Guerra dels Segadors. Tampoc ara som al segle XVII i les regles, les societats i les institucions són ben diferents. Hi ha, però, algunes semblances, fins i tot continuïtats, xocants, com ara l’actitud entre expectant i passiva dels sectors econòmics. Els diners sempre han estat porucs, ara i abans. Hi ha excepcions, sempre hi ha excepcions, però en general el capital no és massa amic dels canvis, sinó és que ell mateix els encapçala. Evidentment, no sempre els rics –posseïdors o gestors— són imprescindibles però, com en el cas de la felicitat i els diners, tenir-los a favor mai va malament i sempre ajuda.

El mateix sobiranisme és conscient de la situació. Alguns reaccionen mirant de caricaturitzar-lo com un grup exòtic format pels membres del Círculo Ecuestre i el Pont Aeri. Tanmateix, com diuen els anglosaxons per referir-se a veritats evidents però voluntàriament obviades, l’elefant a l’habitació és molt més gros i inclou gent tan diversa com la que va del Cercle d’Economia a les cúpules de les grans entitats financeres i empresarials catalanes, passant per empresariat de tota mena. Tampoc segurament les posicions són unívoques i trobaríem des de qui fa l’egipci, a qui s’ho mira amb tèbia simpatia o, tot el contrari, en oberta antipatia i es planteja aprofitar el recent canvi a la Llei de Societats de Capital per traslladar el seu domicili social.

La falsa invisibilitat de l’elefant es veu afavorida perquè uns no volen soroll i els altres no desitgen qüestionaments a la sagrada unitat ciutadana. Per això, quan l’elefant fa acte de presència és com si, momentàniament, veiéssim les interioritats de màtrix, i tothom corre a tapar la tramoia. Va passar recentment, durant una entrevista a Josep Fontana. Les opinions sobre el procés del vell historiador no casaven amb les defensades per l’entrevistador, però el respecte a la discrepància prevalia. L’exercici, propi d’un mitjà públic de qualitat, era exemplar.

Tanmateix, de tota la conversa, només una pregunta-resposta va caure de l’editatge final. El periodista repreguntava a l’escèptic historiador sobre si una desobediència fiscal massiva, on una majoria de la ciutadania decidís pagar els seus impostos a l’Agència Tributària catalana, no seria un pas inequívoc vers la sobirania. Fontana li responia: “Miri, ¿sap qui segur no liquidaria els seus impostos davant d’una autoritat catalana? La Caixa i el Banc Sabadell. I si ells no ho fan, difícilment pot arribar a creure’s que aquest camí sigui viable”. Potser tot sigui fruit de la casualitat. Però, casualment o no, el tall va afectar només l’elefant.

D’altres potser diran que l’autèntic elefant són els sectors metropolitans més aliens –no necessàriament oposats— al procés, antics votants socialistes i potencials suports de la nova/vella esquerra en confluència. Una Catalunya que al número tres del comandament televisiu hi té Antena3 i no TV3. Però un simple cop d’ull als mitjans de comunicació, qüestiona aquesta invisibilitat. La pròpia història político-electoral catalana i les actuals baralles entre llistes úniques –bonic oxímoron— prevé de caracteritzar aquest segment de la població com l’elefant català.

L’elefant català, present i absent alhora, són els diners. Com una maledicció recorrent, reapareix el gran estereotip atribuït a Catalunya: els diners. I és que, en el fons, tothom –i no només les grans fortunes— saben de l’existència de l’elefant. Mesos enrere, uns amics petits empresaris em relataven fascinats el seu progressiu decantament des d’un autonomisme liberal-conservador cap a obertes posicions sobiranistes. Així, i per sorpresa pròpia, s’havien vist participant activament a les convocatòries de l’ANC. Nacional i políticament, ho tenen clar: ara és l’hora. Econòmicament, econòmicament... és diferent. Només per si un cas, perquè vés a saber què pot passar, em confessaven que havien obert seu social a Madrid. Al cap i a la fi, l’elefant també ha de menjar.

Jaume Claret és historiador i professor a la Universitat Oberta de Catalunya.