Márquez bat Lorenzo a Indianapolis

Diu que això de córrer en el sentit contrari de com ho fan les agulles del rellotge, o sigui, com passa en la majoria de circuits, a ell li va bé. És en els traçats nord-americans en què es recorda a si mateix derrapant ajudat per la terra dels ovals amb regust yankee, tant li agrada el dirt tracki com en treu profit. Marc Márquez admet que Indianapolis li encanta perquè és un traçat peculiar, un escenari sense grans pendents, ni pujades, ni baixades, sense peralts, pràcticament pla, amb canvis de direcció molt ràpids i que es prenen a gran velocitat, i revolts a les quals s'arriba trobant a faltar una mica més d'adherència darrere: una meravella per al cosset del pilot d'Honda, que es diverteix més com més gran sigui el repte, com més bé pugui dibuixar una derrapada, per molt que es mogui la seva moto. I es movia bastant aquest cap de setmana l'RC213V, que ha millorat en frenada, però que encara no és (ni des de lluny) tan estable com ho és l'M1 que va pilotar amb tota la seva dolçor Jorge Lorenzo, magnífic contendent del campió del món.

La carrera, que es va córrer al mil·límetre, amb una tensió màxima en dos fronts en què es barallava per la victòria i pel podi, respectivament, la va guanyar Márquez, vencedor en les últimes set carreres disputades en sòl americà, és a dir, des que el noi va debutar en MotoGP. Però el seu triomf es va veure engrandit pel meravellós malbaratament de Lorenzo, que va buscar la perfecció a cada revolt; fi, com de costum; constant, com ho va ser tot el cap de setmana. Tot i que no prou ràpid com per desprendre's de la insofrible persecució de Márquez, que va atacar quan només faltaven dues voltes per al final, i va sentenciar amb un últim gir fantàstic.

El duel entre els dos protagonistes de la carrera de MotoGP, que van mantenir les distàncies –entre res i només tres dècimes de distància des del començament de la prova entre Lorenzo i Márquez– fins als últims minuts, el va amanir una altra lluita semblant: Pedrosa i Rossi, amb un parell de segons de distància dels primers, vivien la seva persecució particular. Encara que en aquest cas –tirava Pedrosa, assetjava Rossi– la que es va imposar va ser una Yamaha, la del líder del Mundial, que es resistia a deixar de ser-ho, i que va aguantar l'envit del català en l'últim gir. Quan semblava que l'Honda li havia guanyat la partida, va aparèixer Valentino per assegurar-se un lloc al podi i continuar marcant distàncies amb el seu company d'equip, que s'apropa a nou punts en la general.