Una nit blanca

Guapo, li cridaven les més moderades; tío bueno, bramaven les més decidides, propietàries d'un vocabulari amb menys subtileses, més directe. I ells no els anaven a la saga, tot i que, la noblesa hi obliga, un home mai pondera com a virtut la bellesa d'un altre, així que grande, Miguel, era la seva exclamació preferida. I entre els vençuts per la bellesa de Miguel Bosé, definitivament rendit en aquesta gira a la moda eivissenca amb tocs pakistanesos, blanc impol·lut, cabells recollits en una cua, celles omeses, ulls maquillats, no hi havia diferència de classe o gust, ja que l'emoció arribava igualment a qui ho té tot de l'Ikea i a qui no decora amb noms per sota de Jasper Morrison. El caràcter de la música: no fa distincions entre els seus presoners.

I ell, com un patrici, es movia per l'escena sabent que cada gest, cada pas, cada posat, eren escrutats àvidament pels qui omplien l'auditori de Cap Roig. Aquell Bosé no ha canviat, barroc en el gest, parodiable en el posat, una mena de líder espiritual que d'un moment a l'altre semblava que anava a començar la forma del 24 en una singular classe de taitxí, amagada en els seus gestos, en l'ostentosa manera de caminar per l'escenari, en aquestes postures que despisten la seixantena. Cantava "Nena" i el temps es fonia mentre l'assistència es deixava gronxar com quan el temps encara no existia. El grup sonava estranyament bé, des de l'inici, sense ajustos, sense màcula, amb aquella elegància de cocteleria bona que evoca el so confortable de Bryan Ferry, i l'espectacle, basat en quatre estructures rectangulars mòbils que servien de pantalla de projecció i de bosc en què es passejaven Miguel i els seus músics, omplia l'escenari de color, contrastant-lo amb la uniformitat blanca de tots els músics.

I Miguel gairebé no va parlar, només a l'inici per dir que l'amor és una cosa magnífica, i al final, per assegurar el mateix, encara que d'una altra manera. Mitjançant mitja dotzena de cançons, sense gaire història, del seu últim disc i un repàs generós dels seus èxits degudament actualitzats, com aquells cotxes nord-americans que cada any canvien la carrosseria per semblar diferents. Encara amb tot, i fets en gires en les quals el seu material antic s'endú la part del lleó, escoltar un Bosé renovat i amb nou material va introduir a Cap Roig una sensació menys historicista, apartant la imatge d'una artista que ja "només" sap furgar en la seva trajectòria passada. I encara que la teatralitat del muntatge sembli forçada, especialment per als músics, obligats a passejar com a esperits, l'espectacle va fascinar els seguidors d'un Bosé que segueix intentant no avorrir-se del personatge que ell mateix ha creat i defensat en escena amb tanta afectació, gravetat i pompa.