L’espectacular mascle sincronitzat

Charles Darwin va conjecturar en el seu Descent of Man, and Selection in Relation to Sex que els homes són més espectaculars que les dones per raons que concerneixen la conducta reproductiva de les criatures. “Els mascles de gairebé totes les espècies animals demostren passions més fortes que les femelles”, va observar el biòleg. “Això passa perquè són els mascles els qui han de lluitar entre ells per poder reproduir-se, o desplegar a consciència els seus encants per atreure l'atenció de les femelles”.

La indústria mediàtica que impulsa l'esport d'alta competició no va precisar estudiar antropologia per apostar decididament per la virilitat. Segons els mesuraments duts a terme per la Universitat de Califòrnia, als Estats Units, la cobertura mediàtica dels esports femenins, en relació als masculins, mai va superar la marca del 8,7% que va aconseguir el 1999. El 2009 va tocar fons amb un 1,6%. Qui se'n recorda ja de la desgraciada Marion Jones?

La preeminència dels concursos masculins ha deixat de banda nombroses atletes. Són habituals els testimonis de dones marginades en els seus nínxols esportius per una opinió pública que les ignora i les condemna a les mancances financeres, resultat del desinterès dels patrocinadors. Allò excepcional és el contrari. El que és estrany és el que va patir Bill May, el pioner, el més cèlebre dels nedadors de sincronitzada del món, que es va retirar als 26 anys, frustrat després que la federació nord-americana es negués a sol·licitar la inclusió dels duos mixtos al programa olímpic d'Atenes 2004. La bella Rebecca Jasontek, guanyadora d'un bronze en aquells Jocs, va dictar la sentència més masclista: “Aquest és un esport femení”.

A contracorrent dels ritmes del negoci i la tendència, la Federació Internacional de Natació (FINA) va trigar dècades a comprendre que la tesi de Darwin també podia aplicar-se a un dels últims reductes de l'esport exclusivament femení. Va ser al congrés del desembre passat quan l'organisme que regula la natació va resoldre acceptar homes en duos mixtos de natació sincronitzada als Mundials de Natació de Kazan (Rússia).

“M'han criticat directa i indirectament des que tinc memòria”, va dir el nedador Minisini

María José Bilbao és la pedra fonamental de la natació sincronitzada a Espanya i és àrbitra. A Kazan, on en aquests dies assisteix els jutges de la competició, considera que la FINA ha fet un pas imprescindible. “Se salda parcialment un deute amb els nois que han nedat sincronitzada, i en particular amb Bill May”, diu. “Perquè la veritat és que el nostre esport estava en deute amb la realitat. Encara que no hi hagi tants nens homes que optin a practicar un esport on l'estètica és un plus, de la mateixa manera que no hi ha tants aspirants a ballarí com a ballarina, la presència d'homes i dones ofereix unes possibilitats artístiques i tècniques fantàstiques. La FINA va entendre que la sincro necessitava una quota d'espectacle”.

Un índex de la impopularitat d'aquest esport entre els homes va ser l'escassa qualitat disponible per formar duos mixtos capaços de desenvolupar la rutina tècnica. Al duo tècnic de noies es van presentar 38 països. Al duo mixt, en canvi, només n'hi van acudir sis. Sis nacions famoses pel seu conservadorisme: Turquia, el Japó, Ucraïna, Itàlia, Rússia i els Estats Units. (Espanya va participar en la categoria lliure). La concurrència va resultar gairebé tan insòlita com l'excel·lència del duo rus. Alexander Maltev i Darina Valitova van posar dempeus el públic de Kazan. Ortodoxos, musulmans o ateus, tant els tàrtars del Volga com els eslaus del Dniéper. La gent es va rendir a la colpidora coreografia amb música de pianos i baluern de bombardejos, homenatge als homes i dones que van lluitar en la II Guerra Mundial. “Una obra d'art”, en paraules d'Ana Tarrés, la coreògrafa més innovadora de l'última dècada.

“Coordinar dos cossos diferents, amb diferent energia, serà un desafiament”, observa l'àrbitra Gabriela Viglino. “Tenim diferent flotabilitat, diferent mobilitat. Els homes són més potents; les dones són més estètiques. S'estan definint noves regles. És un nou joc. La presència de l'home dóna a la rutina un halo de sexualitat que genera molt entusiasme en el públic. La tribuna queia!”.

“Coordinar dos cossos diferents, amb diferent energia, serà un desafiament”, observa l'àrbitra Gabriela Viglino

La mateixa cultura que va concebre Divorci a la italiana va gestar al magnífic Giorgio Minisini. Aquest noi de 19 anys, sobri i valent, va guanyar dos bronzes canviant parella en el duo lliure i en el tècnic. Davant la perplexitat general es va convertir en el nedador de sincro més llorejat de la història d'Itàlia.

“M'han criticat directa i indirectament des que tinc memòria”, va dir Minisini, evocant les aixecades de camisa dels seus companys romans. “Però jo sempre he sabut el que sóc i el que vull”. Fill d'una nedadora de sincro i d'un àrbitre, va començar a practicar la disciplina més femenina de l'aigua amb sis anys, juntament amb el waterpolo i el taekwondo. Ara és un mite.

“Aixecar la cama fora de l'aigua no és tan fàcil per a un home”, assenyala la jutgessa Viglino quan destaca el virtuosisme del gran Bill May, que, amb 36 anys, va suspendre les seves actuacions al Cirque du Soleil, a cent dòlars cadascuna, per presentar-se a Kazan. Els qui el van veure no podran oblidar la majestuositat dels seus desplaçaments per la superfície de la piscina. Va guanyar un or i una plata. Però, molt més important, va confirmar que Darwin tenia raó.