L’eròtica del poder

Em conviden (per primera i, probablement, última vegada a la meva vida) a dinar amb un polític i amb altres autors catalans que escrivim en castellà, per parlar de “la nostra situació”. Jo no tinc consciència en absolut de “la nostra situació”. Sóc molt catalana, però sempre he escrit en castellà, el castellà és la meva llengua (la llengua en la qual m'adreço als nadons i als gossos, la llengua en la qual puc murmurar obscenitats sense que se m'escapi gaire el riure, etc.) i no he tingut mai cap problema. Com que no és un polític que em posi especialment malalta (i encara no m'he apuntat al gimnàs on penso anar cada migdia, religiosament), accepto la invitació.

Arribo una mica tard i amb el meu aire d'atabalada més encantador, però gairebé no em fan cas. Penso que això es deu, sens dubte, al fet que amb aquesta humitat se'm fan uns rinxolets no gaire afavoridors als cabells que fan que m'assembli a la germana soltera i desafortunada de Downton Abbey (i no al personatge de Maggie Smith, que és a qui realment aspiro a assemblar-me). Però ningú sembla que presti gaire atenció als cabells que porto. Demano una canya. Un dels meus amics escriptors pregunta si hi haurà Institut Cervantes a Barcelona quan Catalunya sigui independent. Pensant que es tracta d'una broma, em poso a riure com una boja per demostrar que sé de què va la cosa, que capto les bromes, que no estic tan desconnectada del món com sembla (res uneix tant com el riure espontani). Però ningú més riu. La noia de premsa em mira amb els ulls molt oberts. Acabo la cervesa. Coquetejo amb la cambrera, em faig la prima i li dic que no vull pa, només vi.

Tots s'escolten al polític com si es tractés de l'oracle de Delfos, penso (amb certa ràbia) que cap home (ni dona, ni nen, potser algun dels meus gossos, sí) m'ha escoltat mai amb tanta atenció, ni m'ha mirat amb tanta intensitat. Per un moment em sembla que un dels meus amics escriptors saltarà per sobre de la taula per fer-li una morrejada. Em corroeix la gelosia. Si hagués sabut al que m'enfrontava, no m'hauria posat un vestit hippy. Llavors, el paio es lliga el tovalló al coll (un dels gestos més poc atractius), però el segueixen escoltant fascinats, com si fos l'home més sexi del món. Penso a fer el mateix (després de tot, segur que el tovalló em queda millor a mi), però a hores d'ara ja sé que no servirà de res, que tot està perdut. Fins i tot la cambrera ha desaparegut.

S'acomiada de mi amb els dos petons de rigor, però no són petons de simpatia, són els petons del vencedor al vençut. Penso en el que diria Maggie Smith i no se m'acut res. Quan arribo a casa, entro a Internet i em compro la minifaldilla més mini que trobo. Això no pot quedar així.