Dia negre de la natació espanyola

L'horitzó de la natació espanyola es va enfosquir sobtadament quan havien passat dues jornades als Mundials de Kazan. Primer de tot, amb la renúncia de Mireia Belmonte a unir-se a la competició, castigada, segons els metges federatius, per una doble bursitis a les espatlles. Segon, per la confirmació que l'equip de natació sincronitzada se'n va riu avall. La meritòria actuació d'Ona Carbonell i Clara Camacho en la final del duo tècnic no va impedir l'escombrada en una disciplina que va donar la plata olímpica a Espanya el 2012. El sisme submarí les va relegar al cinquè lloc. Es diu el Japó i Ucraïna, dos poders que emergeixen amb força irresistible en la lluita pel bronze que deixen Rússia i la Xina. Notícies pèssimes per a la natació espanyola l'any clau de la preparació dels Jocs de Rio.

La calamitat es va confirmar passat el migdia d'ahir a Twitter, en el compte oficial de Miss Belmont, àlter ego cibernètic de Mireia Belmonte. “Finalment no aniré al Mundial de Kazan. Ho he intentat fins a l'últim moment però la meva lesió no em deixa estar al 100%”, deia la piulada. Després, res. El silenci i el buit que deixa una dels estrelles principals del concert femení, aspirant a nedar en les finals de 1.500 m, 800 m i 400 m lliure, els 200 m i els 400 m estils, i els 200 m papallona.

“L’última piscina dels 200 papallona sents un camió sobre les espatlles”, deia Belmonte

El programa de Mireia era un dels més ambiciosos que mai s’havia proposat en la història dels Mundials. Coincidien amb la manera desaforada d'entendre l'esport d'una competidora fantàstica. Però el seu cos li ha llançat un advertiment ineludible. Ella mateixa ho va advertir fa temps: “En l'última piscina dels 200 metres papallona sents com si tinguessis un camió sobre les espatlles”. Les seves articulacions fa anys que estan sotmeses a una exigència limítrofa. La ment traspassa totes les fronteres però els tendons actuen amb reserves.

La natació en línia començarà dissabte. Fins llavors, la piscina de l'estadi de Kazan s'escalfa amb els concursos de sincronitzada. El romiatge de nedadores amb laca als cabells i brillantina és incessant i, excepte les exhibicions en els solos d'Ona Carbonell, en les altres proves, les que es relacionen amb la categoria olímpica, Espanya s'ha estacionat al cinquè lloc, darrere d'Ucraïna, el Japó, la Xina i Rússia.

La final del duo tècnic va posar de manifest els problemes de gestió que té l'equip espanyol. La destitució de la seleccionadora Ana Tarrés el 2012, i la retirada d'Andrea Fuentes el 2013 per diferències amb les noves entrenadores, va desencadenar una successió més o menys accidentada de canvis de parella amb resultats decebedors. Ona Carbonell, plata en el duo de Londres, ha nedat els últims dos anys amb Margalida Crespí, Paula Klamburg i, finalment, Clara Camacho.

Les lesions i l'ombra d'una relació inestable amb les tècniques precedeix les fluctuacions. Els símptomes de desacord són evidents i són un mal assumpte quan es tracta d'encoratjar un esport que premia la coordinació. El més conservador dels esports aquàtics, potser, per la imposició de rutines repetitives, per la necessitat d'imprimir una continuïtat obsessiva que poleixi cada discòrdia fins que dues persones pensin i actuïn al mateix ritme.

“Hem fet una aposta per dividir forces entre el duo tècnic i el duo lliure perquè la Paula pogués millorar el treball que estàvem fent en el lliure”, va dir la directora tècnica, Ana Montero, per explicar per què fa dos mesos va decidir que Ona Carbonell formés dues parelles en les dos finals de duo, una amb Camacho i una altra amb Klamburg. “La Clara tècnicament té molt potencial i calia intentar-ho”, va observar. “La meva valoració sobre el treball fet en dos mesos és bona. Però ara no tenim clar quin serà el duo a Rio. Tenim tot un any per treballar i saber-ho”.

“Ara mateix no sabem quin serà el duo a Rio”, diu Ana Montero, responsable de la sincronitzada

“Quan tens dubtes jo penso que cal provar altres coses”, va prosseguir Montero. “Un dels feedbackamb els jutges va ser que a la Paula li faltaven detalls tècnics. Per tant, vam apostar per la Clara, que és una persona que físicament no és tan semblant a l’Ona, però tècnicament té potencial, per veure si aportava més o no. Calia arriscar. La diferència principal amb Ucraïna i el Japó és que elles han tingut més temps per consolidar-se. És una realitat que des de la baixa d'Andrea Fuentes hem estat buscant solucions però no hem acabat de decidir la millor parella”.

La rutina preestablerta del duo tècnic inclou figures que traduïdes de l'anglès sonen com un embarbussament astronomicoictiocol·la: cicló vertical amb gir complet, combinació doble de cames de ballet, gir de tintorera.

Així durant hores. Cicló rere cicló. País rere país. Parella rere parella fins a constatar que Natalia Isxenko i Svetlana Romaixina són les executants més precises per aclamació (95.400 punts), les xineses segueixen el seu deixant (93.300), les japoneses pugen al podi (92.000), les ucraïneses el voregen (91.600) i les espanyoles llisquen cap avall (90.000) quan falta només un any per Rio. Ja és gairebé massa tard.