El Poble Espanyol es rendeix a la islandesa Björk

Algunes persones es balancejaven tènuement, altres esgotaven qualsevol escletxa rítmica per ballar, impulsades per greus profunds i fraccions, mentre la majoria romanien en silenci, tant estàtiques com expectants, potser sense saber què pensar, ja que cap de les cançons interpretades eren populars i es necessitava una concentració extra per a esbrinar quines eren. Només ella era realment coneguda, també el seu drama i la manera en què l’ha exorcitzat, Vulnicura, la seva teràpia per cauteritzar les ferides emocionals d'un matrimoni trencat. Al seu únic concert a Espanya, una dona menuda amb la cara coberta per una mena de màscara i enfundada en un vestit d'inspiració japonesa, amb uns pantalons que recordava una hakana d'alta costura, cantava i només amb aquesta xarxa atrapava la multitud que s'estenia davant de l'escenari, ocupat per una nodrida secció de corda, un percussionista i un encarregat de rítmica digital. Era Björk al Poble Espanyol. No ho va voler fer fàcil.

Dels models de repertori que porta a la gira, la islandesa va destinar a Barcelona el menys complaent, el que interpreta Come to me, Pleasure is all mine, I see who you are o Wanderlust, potser l’únic besllum de peça popular, en lloc de Hyperballad, Army of me o Bachelorette. Depeche Mode sense Enjoy the silence, Sting sense Roxanne, Alejandro Sanz sense Corazón partido. No va importar. És més, en certa manera el concert va tenir un entorn sonor i emocional més compacte, una direcció nítida marcada pel que fa al so per l'entremesclat de corda analògica, fregada, i electrònica i percussió digital, un món inquietant palpitant sord i desassossegant sota l'afable superfície de violins i cellos. Dos mons en un.

I per sobre de tots dos aquesta veu, aquest to agut que puja i sofreix, que ha transmès desesperació, esperança i guariment en un mar de cançons on la melodia no es presentava tan fàcil com la cura d'un remeier. La veu tirava de les cançons i les conduïa tortuoses, apagant-les i encenent-les, donant o traient suport rítmic, perfilades amb hang -instrument harmònic de percussió-, pentinades amb violí, copejades per greus digitals sense patrons reiteratius i sempre mancades de l'obvietat d'una tornada a què agafar-se. Björk, abillada amb excentricitat i simultàniament elegantíssima, misteriosa i fascinant, feia saltirons com un follet traient gravetat tant a l’abillament com als sentiments expressats per les vuit de les nou cançons de Vulnicura que va interpretar, per a més pistes amb un so excepcional que remet a la convicció que no hi ha locals dolents, sinó músics, tècnics i equips incapaços de respondre a les exigències acústiques.

La cirereta del plantejament de Björk va ser l'absència gairebé absoluta de muntatge escènic, si és que s'entén com a tal uns vulgars coets, algunes imatges ampliades d'insectes, les bestioles sempre inquieten, i projectar el clip de Wanderlust quan el tema va sonar. Després de la fascinació visual de Biophilia, el seu anterior espectacle, Vulnicura és pura nuesa o, millor dit, concentra tota la responsabilitat en la mateixa Björk, epicentre, inici i fi de tot, gel ardent, carisma abrasador, domini de tots els ressorts interpretatius, follet amb ànima de diva, rutilant estrella que si no va conquistar l'adhesió dels qui esperaven èxits sí que els va deixar amb la convicció d'haver assistit a un espectacle impecable. Abandonant l'autopista es troben les carreteres virades.