Estrany final de legislatura

El Partit Popular està aprofitant al màxim els últims mesos de la legislatura per tirar endavant lleis empantanegades, deixar llest el Pressupost de l'Estat i assegurar que no passarà res a Catalunya. En aquest context tan agitat, rebla el clau de l'enginyeria política l'intent de reformar la llei electoral en les setmanes prèvies a la dissolució del Congrés. Per fer-ho vol constituir, al setembre, una subcomissió encarregada d'abordar aquesta reforma. No sembla perseguir amb això un canvi de la norma a la carrera, sinó mesurar el pols a les altres forces, sobretot al PSOE.

La reforma electoral, tema escassament atès fins a temps recents, ha irromput en el debat públic com un element útil per regenerar la democràcia. Però el propòsit regeneracionista s'aprecia poc en la proposta del PP, que consisteix a atribuir la majoria absoluta al partit que aconsegueixi el 30% o el 35% dels vots en les municipals, segons els casos. Sembla molta prima per a un sistema de representació proporcional. Amb resultats més ajustats, es preveu una segona volta. El fons de la idea sí que és clar: accentuar la possibilitat de governar en solitari i atribuir un caràcter presidencialista a l'elecció de la màxima figura, que als municipis és l'alcalde.

La retallada de poder autonòmic i local, a causa de coalicions i pactes d'altres partits, va incrementar la sensació de derrota del PP. Però això no ha de ser raó suficient per traslladar als ciutadans la idea que pactar és el caos. És una estratègia que reforça la impressió que el PP actua per interès partidista, cosa que és l'últim que s'ha de fer quan es tracta de tocar les regles amb què es juguen els partits electorals.

El context europeu ofereix tots els exemples. En la majoria dels països amb representació proporcional, les coalicions i els pactes estan a l'ordre del dia. Grècia i Itàlia, per la seva banda, han adoptat les primes d'escons per corregir fortament la proporcionalitat dels seus comicis. Naturalment que no existeixen eleccions presidencials a Espanya, ni els escrutinis es fan sistemàticament majoritaris (excepte els del Senat); els ciutadans no voten el president del Govern (ho fan els diputats electes), ni el de l'autonomia (ho fan els representants triats pels Parlaments autònoms), ni l'alcalde (ho fan els regidors). El sistema està organitzat perquè el màxim executiu surti d'una selecció de segon grau.

Si això és el que es pretén canviar, demana un debat en condicions de menys pressió que les inherents a l'extinció de la legislatura. El mateix que les idees del PSOE, que, a més de tractar d'ajornar el debat, avança la seva opció a favor de desbloquejar les llistes, però també d'obligar al fet que siguin cremallera (candidats de cada sexe, alternant-se en la llista), objectius una miqueta contradictoris entre si.

Alterar les regles del joc és una decisió que s'ha d'estudiar amb calma i a la recerca de consens. És impensable que això passarà en vigílies d'un enfrontament electoral. La tasca ha de correspondre a la nova majoria que sorgeixi de les pròximes eleccions.