Cohesió i desconnexió

Ho advertim des de fa quatre anys i l'unionisme continua posant cara de tastador de vinagre però no fa ni una proposta. Una mica mandrós, la veritat, i mira que era fàcil desactivar l'independentisme. Coneixent-nos, s'haurien sortit amb la seva amb el mateix de sempre i una mica de picardia, però del professional divide et impera hem passat al potiner mantenella y no enmendalla.

L'Estat té mandra. Pedro Sánchez es fotografia amb una rojigualda en cinemascop mentre Albert Rivera contradiu Arquimedes i nega l'embranzida cap amunt de la immersió. Gemma Ubasart segueix buscant odi contra Mas amb el mateix afany que en alguna comissaria es deu estar fabricant el seu segon compte suís. I ja està. L'Estat ha aconseguit el que l'independentisme no hagués sabut fer mai sol: mantenir certa unitat.

Junts pel Sí i la CUP són l'escamot dels maldestres de l'exèrcit de Pancho Villa, d'acord, però fins i tot Pancho Villa va guanyar. Arribar al 27-S en aquestes condicions després del que ha plogut té una certa victòria moral. Mentre la trajectòria sigui ascendent, i gràcies a l'Estat tot indica que serà així, l'independentisme sabrà gestionar els escenaris que es produiran el 28-S, siguin favorables o desfavorables. Amb el panorama que hem descrit, qualsevol deixa de ser independentista.

Així i tot, no n'hi ha prou. Hi ha una part sòlida, creïble i amb prou força i projecció de futur, però també flancs i debilitats que l'Estat es pot permetre i l'independentisme no. Aquesta és la mala notícia. La bona és que l'Estat ni tal com està ni tal com l'imaginen i desitgen els qui l'heretaran aportarà solucions als problemes de Catalunya. No ho ha fet fins ara i no ho farà en un futur.

L’economia de Lleida tornarà a funcionar, però hi ha coses que són tan valuoses que no es compren només amb diners

Les municipals han donat dues pistes clares en ciutats que exemplifiquen molt bé el que se li escapa encara a l'independentisme. La paradoxa és que és el resultat de l'absència d'un projecte nacional veritablement autònom. La Via Catalana és l'expressió del que es vol, no del que es té.

La primera és la victòria d'Ada Colau. Victòria mínima però simbòlica i una mostra del que passa quan falla la cohesió social. Els qui posen els ulls en blanc quan juren que Catalunya és una nació els aniria bé recordar que les comunitats es basen en afinitats socials i que aquest país és tan petit que no hi ha lloc per a patis del darrere. Sense un contracte social, quina nació vols construir? Cap, un país funciona tan malament com ho fa el pitjor dels seus components.

La segona és el pacte de PSC i Ciutadans a Lleida. Lleida ja no és la ciutat llunyana de Màrius Torres, no. És la ciutat solitària, allunyada de les altres tres, sola entre Saragossa i Barcelona i sense competència. Mentre l'economia va funcionar, semblava que hi havia un projecte de ciutat. Però no, la Lleida actual és una mostra del disseny inacabat de la Catalunya-ciutat, de falta d'ambició i cohesió cultural. L'economia de Lleida tornarà a funcionar, però hi ha coses que són tan valuoses que no es compren només amb diners. Ni ERC ni CDC han esbossat un projecte de continuïtat cultural per a Catalunya. Els altres partits, tampoc.

Són dos problemes que l'independentisme hauria d'encarar. No dic que els hagi de solucionar abans del 27-S. Dic que només continuarà avançant si els assumeix i proposa algun remei. Si crea relat, teoria, opcions i alternatives. Si aprèn dels moviments socials actuals i si recupera una tradició cultural tan rica i potent que va poder superar el franquisme i el posterior menyspreu de dretes i esquerres espanyoles.

Reconèixer i assumir els problemes de cohesió són els primers passos per responsabilitzar-se'n. L'Estat no s'hi aproparà si no és per produir més desperfectes. El dèficit fiscal continuarà sent el que és, tan dolent com el d'infraestructures. El dèficit cultural, segons el que veiem i sentim, és insalvable. Mentre l'independentisme ha tingut la iniciativa que l'Estat no tindrà mai, les coses li han anat bé. Hi ha molt a fer encara. Molt del que no s'ha fet mai.

I els que s'alarmen per la paraula desconnexió, que recordin que qui primer es va desconnectar va ser el mateix Estat. Si alguna cosa no està cohesionada avui és Espanya.

Francesc Serés és escriptor