Com escriure un article

Divendres a la tarda vaig assistir al bateig, a la Casa del Libro, de Cataluña. El mito de la secesión (Almuzara, 2014), escrit per Fernando Sánchez-Costa, Sonia Sierra, Miquel Porta Perales, Pau Mari-Klose y Alejandro Tercero, entre d'altrs. Presentava l'acte el sempre lúcid Joaquim Coll, vicepresident de Societat Civil Catalana, i hi van participar amb les seves reflexions Maurici Lucena (PSC), Enric Millo (PP) i Carlos Carrizosa (C's). És un llibre útil que refuta, amb serietat i multitud de dades, moltes de les fal·làcies del prusés.

Lamento que no em convidessin a participar en la redacció, que no em demanessin, per exemple, un capítol sobre el llenguatge. Qui s'hagi pres la molèstia de seguir durant els últims anys el discurs del prusés haurà detectat que en l'atmosfera viciada dels mitjans de formació de masses pel prusés hi persisteixen certs modismes, girs, tòpics, falques, cantarelles, tota una retòrica amb l'atractiu del conegut, del familiar i previsible, que es presta a infinites combinacions. Sostinc que qui aprengui a manejar amb soltesa aquestes expressions podrà escriure articles i columnes com xurros, tots iguals però diferents, i predicar a la ràdio incessantment.

Postulo unes variacions Goldberg del discurs del prusés.

I vaig a fer un assaig, aquí, a la vista del lector. Sense xarxa.

Començaria declarant una violenta insatisfacció, una jovial impaciència ("tenim pressa!") i una decidida voluntat de tallar la baralla: "S'ha acabat el peix al cove!"; perquè estem indignats per haver-nos sotmès durant dècades a un jou infamant. "Prou de fer la puta i la Ramoneta!".

I per què aquesta pressa i aquest mal rotllo? Doncs perquè Madrid, o "l'Estat espanyol", o l'Espanya "de matriu castellana", ofèn i humilia sense descans "la dignitat de Catalunya". Per dir-ho amb una expressió molt recorreguda i pròpia de la nostra tradició escatològica, "els espanyols se'ns pixen a sobre"; si un és més finolis pot dir que "han creuat totes les línies vermelles".

Arribats a aquest punt de ruptura irreversible, podem prestar una atenció escèptica i displicent a certs il·lusos benintencionats, o pèrfids engalipadors, que proposen "terceres vies" que cal desqualificar, perquè "ja estem farts de fer pedagogia": és inútil insistir, perquè "Ja sabem el pa que es dóna a les Espanyes". I és que en les terceres vies sempre "Hi ha més pa que formatge". Un pa jacobí! "S'equivocarà qui pensi" el contrari, "cometrà un greu error qui cregui que…", avisarem des d'una omnisciència a la qual hem arribat per ciència infusa. Podem accentuar l'admonició recorrent a la manera imperativa: "Que no s'equivoquin!" I a aquests que no entenen que ens sobren els motius per "anar-nos-en" i la inevitabilitat de la independència de Catalunya (que arribarà, ningú no ho dubti, "maybe not today, maybe not tomorrow, but soon and for the rest of our life"), els direm amb menyspreu: "Potser que s'ho facin mirar!"

És tan difícil comprendre que ja és tard per "abaixar-se els pantalons" una altra vegada? Perquè des de "la sentència de l'Estatut" –greuge semblant a l'extermini dels armenis, citi's sempre—, "s'han ensorrat tots els ponts del diàleg". No veuen que ja "hem passat a la pantalla següent" i que "això ja no ho atura ningú"? "Creure el contrari és pensament màgic". I si "a Madrit no ho entenen", és igual, que es quedin aquí, en la terra seca de "l'altiplà", al "poble de mala mort manxec", en aquell "intractable país de pastors de cabres" (copyright Gil de Biedma.) Res, res: "Bon vent i barca nova!"

Tenen més delicte els "quintacolumnistes". Fantotxes "inadaptats" que "tenen peça molt dolenta al teler"; als seus representants, "el poble català" no els segueix i "perden un llençol a cada bugada", comicis després de comicis van "perdent pistonada". Els més detestables són els del PP i els "cosmopolites"; però paradoxalment aquells fatxes rendeixen servei a la causa, ja que "són una fàbrica d'independentistes".

I és que no respecten l'ADN de la nostra identitat, la llengua catalana, i fingeixen ignorar que "la immersió és un model d'èxit reconegut a escala mundial". (És dogma de fe, encara que en realitat no ho hagi reconegut ningú i en fugi com de la pesta qui pot, començant pels fills dels polítics que la imposen).

En fi, jo remataria l'article assenyalant que estem en un moment decisiu. Aquí tenim la gran sort que sempre és dia D i hora H: el dia i l'hora en què "Catalunya se la juga". Sí, "ens la juguem!", i si no seguim "el full de ruta" de l'Astut "serem anorreats com a poble", "el català s'extingirà" i, el que és pitjor, "perdrem bous i esquelles".

Però això no passarà si li posem a l'afer "Pit i collons". Fi. Només queda firmar; i cobrar, a la finestreta del Fons de Rèptils, vull dir, de Patriotes. Es prega que respectin la cua.