L’orgull ferit porta Purito Rodríguez a la victòria

Trona, i després cau violentament la pedra, picant contra el terra, de la mida d'un ou, com abans, quan els pagesos es refugiaven a les esglésies resant el rosari, i els Pirineus semblen tremolar. Els camps verds de blat de moro s'esquerden, els pagesos maleeixen el temps i, xops, els ciclistes somriuen, altres fins i tot semblen disposats a posar-se a ballar sobre la bicicleta. La temperatura ha baixat, ha desaparegut l'efecte forn i l'ascensió a Plateau de Beille, el port més dur dels Pirineus, assembla un romiatge, un festival, en el qual, com si componguessin una banda de jazz sobre rodes improvisant a ritme segurament de cúmbia o samba, cadascun dels grans té dret a un solo, i als aplaudiments corresponents. Froome, de groc boss sobre tots, els seus segons marcant el ritme, i Purito, un abisme per davant. I tots miren als Alps, que arriben dimecres que ve, amb una mirada diferent, amb una certa esperança.

Un ciclista, un campió, està fet dels seus músculs i del seu cor, de les seves cames i del seu cap, i, sobretot, del seu orgull. Purito va arribar a Utrecht pensant que podia guanyar el Tour; entrenant-se al juny camí de Plateau de Beille, per les mateixes carreteres i ports que ha travessat en la seva escapada absoluta, somiava guanyar a la part alta del port, sol i de groc. Ha guanyat al mur de Huy i la seva figura diminuta s'ha engrandit. Ja està entre els grans, fins que el primer dia dels Pirineus va posar fi a les seves esperances, però no al seu desig. Intel·ligentment, per ser un ciclista lliure la resta del Tour, dimecres va perdre més temps camí de Cauterets i quan avui ha entrat camí de Plateau en la gran fugida del dia, ningú li ha posat cap impediment. Ha guanyat perquè era el millor dels 22 que han començat l'aventura; ha guanyat perquè l'Sky de Froome, que també té cap de vegades, ha renunciat a controlar l'escapada i els han permès iniciar-la amb més d'11 minuts d'avantatge; ha guanyat perquè volia guanyar-la, perquè el seu orgull no li permetria mirar-se al mirall de nou si no ho aconseguia.

“Tinc molt mala sort en les grans cites. He perdut una Vuelta, un Giro i un Mundial sent el més fort, però el ciclisme és així”, ha dit, filosofant, el veterà català. “Arribes al 100% i falles un dia i tot s'acaba. No estic al nivell de Nairo o Froome, però la sensació no és tan dolenta”. La victòria a Plateau de Beille és la tercera de Purito Rodríguez, de 36 anys, en els seus Tours: la primera la va aconseguir el 2010, davant Contador, a la pujada a Mende, on el Tour arriba dissabte.

Un parell de quilòmetres darrere, sota la mateixa pluja que ho mullava tot i feia renéixer, els segons de Froome, de l'australià Richie i el gal·lès Geraint exhibien els ullals i la seva suficiència davant els valents que s'atrevien a reptar el cap. Grans del ciclisme com Contador, el més content per la pluja que neteja l'ambient, que mata la calor, que acaba amb l'al·lèrgia i les cames inflades, o Nibali, a qui el seu benvolgut amo, el terrible Vinokúrov, insulta quotidianament per fer-lo reaccionar, se suposa, han atacat a mitja ascensió. Froome, el tercer a la línia d'arribada, ni s'ha immutat; tampoc el segon, el gal·lès Thomas, i el primer, l'australià Porte, ni tan sols s'han dignat a aixecar el cul del seient per accelerar la marxa i mantenir els atacs. Només ha cedit Porte quan ha estat el torn de Valverde al carrusel que semblava coordinat d'atacs. I només s'ha mogut Froome quan Nairo, a qui tem, li ha arribat el torn. Ha respost al colombià i li ha volgut tornar l'atac poc després, la qual cosa ha acabat constituint-se en el seu gran error tàctic. Amb el seu estil inigualable, però sense la seva força del Soudet, Froome s'ha posat dret i ha accelerat, i no ha aconseguit escapar-se de Nairo, que no ha dubtat a enganxar-se a la seva roda, ni tampoc Valverde ni Contador, ni tan sols TJ, el resistent. Ni tan sols el seu Geraint, que segueix cinquè a la general.

I això, el fet que l'intocable Froome hagi intentat i no hagi pogut rematar el Tour als Pirineus, ha retornat el somriure i l'esperança als rivals, que somien amb els Alps a l'engròs. “La lectura del que ha passat ha de ser positiva”, diu José Luis Arrieta, el director del Movistar de Quintana, que no volia rendir-se al desànim en comprovar amb quina soltesa els segons de Froome defensen al seu líder, i com serà de difícil aïllar-ho. “Era un dia en què Froome podia haver-nos esgarrapat més temps i no ho ha fet. Estem molt contents”.

Giuseppe Martinelli, el director oficial de Nibali, viatja al seient de darrere, al petit espai que li deixa el mecànic, d'un cotxe que condueix un kazakh amb Vinokúrov de copilot. Malgrat això, té opinió i saviesa. I encara que creu que el seu Nibali ho tindrà complicat per arribar al podi, no pensa que hagi de deixar de lluitar. “El Tour no s'ha acabat”, diu. “A partir d'ara serà més difícil que mai per a Froome perquè, com s'ha vist, serà el Tour d'un contra tots”.