L’Iran espera que la seva economia s’enlairi després de l’acord

L'acord aconseguit a Viena marca un abans i un després per a l'Iran. Els iranians esperen deixar enrere la seva marginació internacional i, sobretot, guanyar poder adquisitiu a mesura que l'aixecament de les sancions permeti que es recuperi de la seva economia. Els partidaris del pacte auguren també una regió més segura, una cosa que els seus veïns àrabs qüestionen temorosos d'un Iran poderós i segur de si mateix. De moment, per a Occident, i sobretot per als EUA, la República Islàmica ha deixat de ser un enemic per convertir-se en un rival amb el qual es pot negociar.

“El gegant dorment de la regió està a punt de despertar-se”, interpreta Ramin Rabi, director executiu de Turquoise Partners, una firma financera que tramita el 90% de totes les inversions estrangeres a la Borsa de Teheran. “L'Iran sempre ha estat un mercat amb grans oportunitats esperant l'obertura. Amb aquest acord i la retirada de les sancions, es pot convertir en un motor de creixement econòmic per a tota la regió”, pronostica.

Però les possibilitats són tan o més atractives per als mateixos iranians. Durant les últimes setmanes, la premsa local s'ha fet ressò del potencial per a la seva economia. Des de la fa temps necessitada modernització de la indústria petroliera (s'estima que requereix una inversió de 250.000 milions de dòlars en els pròxims quatre o cinc anys), fins a la renovació de la flota aèria, molt obsoleta a causa de les sancions.

Altres canvis tindran un impacte molt més immediat en la vida quotidiana. Pot ser que el més important sigui la reincorporació al sistema SWIFT de transferències bancàries. Aquesta simple exclusió ha deixat els iranians aïllats financerament del món. Per als petits empresaris encaria el pagament dels materials que havien de fer a través d'intermediaris a Turquia o Dubai. Per a moltes famílies, impossibilitava enviar fons als fills que estudiaven a l'estranger, o simplement pagar una compra per Internet.

Aquesta reactivació hauria d'obrir possibilitats per als joves, que sumen dos terços de la població i tenen una taxa d'atur superior al 50%. Cada any 1,2 milions entren al mercat de treball, molts dels quals titulats universitaris, amb escasses possibilitats fins ara de trobar una ocupació a l'altura de les seves aspiracions. Per aquest motiu són ells, nois i noies que han nascut després de la revolució del 1979, i fins i tot després de la guerra contra l'Iraq de la dècada següent, els que més celebrin l'acord.

D'aquí també que un sector del règim islàmic hagi entès la necessitat de fer un canvi de rumb a la política d'enfrontament que des de fa 36 anys els ha mantingut aïllats del món. Sens dubte, les dures sancions dels últims anys han afegit pressió a aquest canvi, però darrere hi ha també voluntat política, “una decisió estratègica”, com la va definir el ministre d'Exteriors i cap negociador iranià, Mohammad Javad Zarif.

El president Hassan Rouhani pertany al grup de dirigents que van decidir apostar per la negociació i el diàleg com a via de sortida a una situació injusta per a l'Iran. Des dels bastidors, el grup ha estat encoratjat per una vella guineu política, l'aiatol·là Ali Akbar Hashemi Rafsandjani, expresident del país, expresident del Parlament, expresident de l'Assemblea d'Experts, però sobretot pilar de la República Islàmica en la fundació de la qual va secundar l'aiatol·là Khomeini, amb l'avui líder suprem, Ali Khamenei.

Van ser homes propers a Rafsandjani els que, després de la topada que tots dos polítics van patir arran de les protestes postelectorals del 2009, van construir ponts i van ajudar a convèncer Khamenei que calia intentar-ho. De fet, les converses secretes amb els EUA a Oman van començar abans de l'elecció de Rouhani el 2013. La seva aposta per aquesta via ha contribuït sens dubte a aconseguir l'objectiu.

Tanmateix, els recels no han desaparegut. Encara són molts entre les elits dirigents els que temen que un acostament als Estats Units, amb qui no tenen relacions diplomàtiques des de l'assalt a la seva ambaixada poc després de la revolució, dilueixi els valors revolucionaris que sustenten la República Islàmica. La retòrica s'ha endurit en les últimes setmanes i no hi ha garanties que l'acord es tradueixi immediatament en un intercanvi d'ambaixadors. Però s'ha trencat el tabú.

No el mes que ve, ni tal vegada l'any que ve, però la reobertura de l'ambaixada dels EUA a Teheran és ara una possibilitat, segons ha reconegut el mateix Rafsandjani. De moment, aquest canvi d'estatus d'enemic a rival obre la porta al fet que hi hagi més cooperació entre tots dos. Totes les mirades estan posades al Pròxim Orient, on s'acumulen conflictes en molts dels quals Washington i Teheran comparteixen interessos, començant pel desafiament que planteja l'Estat Islàmic.

El mateix Zarif ho va esmentar en un missatge que va difondre per YouTube fa uns dies. Els observadors també opinen que l'Iran és un actor essencial per rebaixar les tensions a la regió. La seva cooperació amb els EUA és l'única manera d'aconseguir una coalició antiterrorista capaç d'aconseguir la seguretat. Si un Iran, més confiat, renuncia a explotar el sectarisme que plaga la zona, pot ser clau per a l'estabilització de l'Iraq. També eventualment podria arribar-se a un acord a Síria per coordinar una transició política que inclogui la sortida de Bashar al-Assad.

Encara que Teheran no sigui la causa del caos que envaeix la regió, se n'ha beneficiat per expandir la seva influència a l'Iraq, Bahrein i, més recentment, el Iemen. De moment, el consens diplomàtic aconseguit en el tema nuclear no existeix en els altres temes. A més de la voluntat política, el que s'aconsegueixi depèn de com evolucioni la posada en pràctica de l'acord i de com hi reaccionin els veïns àrabs de l'Iran. Per a aquests, la negociació ha estat una claudicació de Washington i el contingut concret del text és irrellevant.