La ‘New Horizons’ revela el costat de Plutó que no s’ha vist mai

Caront, el principal satèl·lit de Plutó, és tan gran en relació amb el planeta que gairebé hauríem de parlar d'un planeta doble. De fet, la influència gravitatòria entre tots dos fa que sempre es mostrin la mateixa cara l’un a l’altre, com passa amb la Lluna pel que fa a la Terra. Excepte que en el cas de Plutó i Caront, el bloqueig és mutu.

La foto que va distribuir ahir la NASA és la que mostra més bé l'hemisferi de Plutó, que sempre mira Caront. La trajectòria que segueix la sonda fa que aquesta foto sigui única: totes les que s'obtinguin durant el sobrevol de la sonda New Horizons, que avui arriba al planeta, correspondran a l'hemisferi oposat.

New Horizons és una sonda de sobrevol, no orbital. Avui, cap a les dues del migdia, hora peninsular espanyola, passarà de llarg davant Plutó i Caront, i acumularà tota la informació que pugui. No se sabrà informació addicional, probablement, fins a la matinada espanyola.

Probablement la qualitat de la imatge hagi decebut més d'un. Es veuen detalls, sí, però molt confusos. Hi ha traces de barrancs i cràters però no és fàcil distingir la naturalesa de les famoses taques fosques espaiades regularment al voltant del seu equador. Perquè el que es veu gairebé al centre del disc és el pol nord.

Durant la nit, el fred és tan intens que la seva escassa atmosfera es congela sobre el sòl

Per cert, Plutó té el seu eix de rotació inclinat més de 100 graus. És com una pilota que roda al llarg de la seva òrbita. Només el planeta Urà té un comportament semblant. El resultat són unes estacions i una seqüència de dies i nits d'allò més estranys. Als pols, dia i nit no duren sis mesos, com a la Terra, sinó més d'un segle. Durant la nit, el fred és tan intens que la seva escassa atmosfera es congela sobre el sòl.

Dues raons expliquen l'aparent baixa qualitat d'aquestes imatges. Primer, la relativa distància a la qual encara es trobava la nau (més de quatre milions de quilòmetres o sigui, unes deu vegades la que separa la Terra de la Lluna). I, segon, el baixíssim nivell de llum disponible: el Sol, a més de cinc hores llum de distància, és poc més que una estrella molt brillant. A ple migdia a Plutó, no hi ha gaire més claredat que durant les hores posteriors a la posta de sol a la Terra. De fet, part de la il·luminació d'aquesta foto correspon a llum reflectida per Caront.

Els resultats hauran de ser molt diferents quan es rebin les fotos obtingudes durant la màxima aproximació. Això serà cap a la matinada de dimecres, quan es rebrà una selecció de les dades obtingudes. S’hi espera distingir detalls de la grandària d'un camp de futbol.

Però ara com ara, ningú té realment cap idea de les sorpreses que poden oferir-nos.

Rafael Clemente és enginyer industrial i va ser el fundador i primer director del Museu de la Ciència de Barcelona (actual CosmoCaixa).